Tarda

 

   Ho recordes?
Com podria expressar-ho? Recordes aquella tarda en què miraves per la finestra,
per damunt de les teulades de les cases que donaven al teatre? Era una tarda de
diumenge encalmada i silenciosa i tot estava bé, ho recordes? Res no s’havia
trencat encara, tot era al seu lloc, ningú s’havia enfadat, el pare treballava
i els vidres entelats de la finestra et protegien. No estic segur de si el veí
de dalt tocava el piano ni si a la casa hi havia aranyes i canelobres, però
segur que hi havia cortines a les finestres. Jo t’hauria espiat des de darrere
d’una cortina i t’hauria agafat inesperadament la mà, que encara era més
petita, com un fantasma, per fer-te xisclar, però no hi era. No hi havia ningú
al carrer, era com un escenari abandonat, els fanals esperaven, humils, que
s’acabés de fer fosc, i les voreres grises i entranyables, quina emoció, tan
grises, ho recordes? No sabies ni per què se’t van omplir els ulls de
llàgrimes, no trobaves a faltar res, ni tan sols les fulles seques en què
enfonsaves els peus, tornant de l’escola, ni l’aigua bruta dels bassals, els
dies de pluja, ni el silenci sobrenatural i trist com la mirada d’un gos
abandonat que acompanya les nevades. Miraves per la finestra, encantada, sense
buscar res, no hi havia res per buscar ni per trobar i per perdre, tot era allà
i no hi era, el jardí del teu palau, els vius i els morts, l’esperança i la
tristesa, els records i les cançons i les rialles, les nits de febre en què la
mare t’acotxava i el laberint de llençols estesos a l’eixida de la iaia.
Miraves per la finestra, per damunt de les teulades on dormien els pensaments i
les paraules, agombolada per la tarda, i tot estava bé.



Comentaris tancats a Tarda

Intimitat

 

   No se’n sabia avenir. Ella tampoc. Ell
havia entrat sense avisar, en silenci, ella estava desprevinguda, s’havia
relaxat, havia dinat mongetes seques i, com totes les princeses, tenia
l’estómac delicat.
Ella va
dissimular la seva torbació. Ell, avergonyit per la seva indiscreció, va fer
veure que no se n’adonava. En part, aquella mostra de familiaritat l’entendria,
hauria pogut posar-se a plorar d’emoció, no era allò una forma sofisticada i
subtil de dir "sóc teva"? Si compartia amb ella aquests raonaments,
segurament la noia es ruboritzaria, ell la trobaria encara més adorable i
s’abandonarien tots dos a un devessall irreprimible d’efusions. El cert, però,
per increïble que resultés, era que la seva poncella, el seu caramelet de
marrasquí, la seva sirena, la seva fada, la seva deessa… s’havia tirat un
pet.

 



Comentaris tancats a Intimitat

S’ha de ser bèstia!

   Sempre m’ha cridat l’atenció la confiança despietada i particularment
sarcàstica i sanguinària que gasten als pobles i, per extensió, el to
bròfec que adquireixen sovint les comunicacions interpersonals a
Catalunya, per allò que, en el fons, ens coneixem tots i les confiances
fan fàstic. Acabo de dinar al restaurant i llegeixo una mica el diari
al taulell de l’entrada. La mestressa em mira, amb aquest rictus de
fàstic que deu ser endèmic dels autèntics aborígens d’aquest poble. De
sobte, inesperadament, cosa que no ha fet mai, em dirigeix la paraula.
"Com està la senyora?", em diu, i penso: "Ja hi som, és el típic cas de
fotuda de rem. No parla mai i, quan obre la boca, l’ha d’enfonsar fins
a l’empunyadura, perquè en aquest cas concret parlar de ficar-se de
peus a la galleda seria massa poc". Me la miro, incrèdul, perquè em
costa d’assimilar la falta de límits de la barroeria humana i li dic:
"Ai, la senyora". Sembla que m’entén i m’estalvia haver-li de donar més
detalls. "És morta", dedueix, i continua dient, amb delicadesa (perquè
no hi ha Déu que la pari): "Ja m’estranyava a mi, perquè fa dies que
ve a dinar sol". I, per reblar el clau, sentencia, en castellà: "ES LO
QUE HAY". Jo m’arronso d’espatlles, deixo el diari, em disposo a fugir i
penso: "S’ha de ser bèstia!".



Comentaris tancats a S’ha de ser bèstia!

Un parell de poemes que volia penjar al Facebook però el Facebook no em funciona

Era ahir

que encara eres aquí

que poc que dura

el Paradís!

 

 

Buscava

la lluna al cel

i va sortir al balcó

i l’enyorava tant

que es va anar abocant,

abocant,

abocant,

fins que va caure

i es va matar.

 

 

 

Comentaris tancats a Un parell de poemes que volia penjar al Facebook però el Facebook no em funciona

El maharajà de Babalalipur (del llibre “L’escriptor més gran del món”)

 

     El
maharajà de Babalalipur era el més ric de tots els sobirans de les illes
Nicobar i un dels més poderosos del golf de Bengala, posseïa deu esposes, vint
concubines, un cos de guàrdia de trenta eunucs i un elenc de dues-centes
ballarines per a ell sol, a més d’un palau de marbre amb incrustacions de
pedres precioses, una piscina plena de taurons amb la dentadura d’or i
diamants, un viver de plantes carnívores regades per aspersió, una incubadora
per a estruços, un desert privat per als seus camells i el seu famós elefant,
que havia heretat del seu pare i tenia en una gran estima, no solament perquè
era un animal molt noble i havien crescut junts, sinó sobretot perquè el
considerava un avatar dels seus ancestres i un missatger de Shiva, el que tot
ho veu. I Shiva veia en el seu cor malfiança i
superstició. Cada nit, el maharajà de Babalalipur dormia amb un ull mig obert i
les orelles amatents a qualsevol petit soroll, mal que fos l’esvoletec d’algun
ocell nocturn o les llunyanes batusses de les feres a la selva, perquè covava
la temença que algú aprofités les tenebres i el silenci de la nit per a
atemptar contra la seva vida. I quan arribava el dia, mig mort de son, hauria
desitjat tenir ulls al clatell, per advertir a temps l’atac dels traïdors que
intentessin apunyalar-lo per l’esquena i, com si això no fos poc, patia per
l’inexplicable marriment del seu elefant, que passava les nits a la platja,
mirant fixament el monòton vaivé de les onades, i estava cada dia més afeblit.
Allò havia de ser un senyal dels déus que li anunciaven alguna desgràcia,
alguna malvestat terrible que, sens dubte, havia d’arribar per mar, invasors de
més enllà de les immenses extensions de sorra del desert del Thar que caurien,
com una estepa de follia i destrucció i un riu de foc i mort, damunt les seves
terres fèrtils i poblades per gent pacífica i inerme. Mai s’havia trobat en
l’avinentesa d’haver de defensar les seves terres i els seus súbdits, i tots
els seus coneixements de dansa, astronomia, poesia, jocs malabars i
improvisació musical no compensarien, quan arribés l’enemic, el seu nul
coneixement de les arts de la guerra i la seva completa incapacitat per a
agafar una espasa.     Si almenys encara tingués son pare!

     Una nit, el maharajà de Babalalipur,
imitant els seus avantpassats de les Mil i Una Nits, es va posar un gec de tela
basta, com un bastaix dels ports, es va cobrir la cara fins als ulls amb un
mocador de jute i, d’aquella guisa, tenia intenció d’anar d’incògnit fins a la
vora de la mar, a fer companyia al seu elefant fidel, però com podria sortir
del palau sense haver de posar en antecedents i de donar tota mena
d’explicacions a la guàrdia d’eunucs? En canvi, si es posava una pell de tigre
per sobre, els eunucs l’ignorarien, perquè els tigres eren sagrats i intocables
per als eunucs de les illes Nicobar, però el porter de palau, que no era eunuc
ni aborigen de les illes Nicobar, sinó del poble dels djinis de Rajputana,
alarmat per la presència d’una fera al palau del maharajà, possiblement
intentaria matar-lo amb la seva daga. Però com que els djinis de Rajputana
sentien un respecte religiós pels ascetes buruburs, que només s’alimentaven de
salmorra, es va treure la roba de bastaix dels ports, la va ficar al sac on els
ascetes buruburs solien dur el bol de la salmorra, es va cobrir amb la pell de
tigre, quan va arribar a la porta de palau es va quedar amb un tapabruts
d’asceta, va donar tota mena de benediccions al guardià de la porta, la seva
família i els seus avantpassats i, un cop a fora, es va vestir de nou amb la
jupa de bastaix, perquè els aborígens de les illes Nicobar sentien un odi
inexplicable pels ascetes buruburs i els tiraven al mar amb una roda de molí
lligada als peus. Però hi havia una cosa que no havia previst: quan arribés al
port disfressat de bastaix, què faria si algun capità de vaixell li ordenava
que baixés el seu carregament al moll?

     De camí cap a la platja, el maharajà de
Babalalipur no es va trobar ni una ànima, la nit era extraordinàriament
tranquil.la, no es veia ningú pels carrers de la capital, altrament tan animats
i bulliciosos, atapeïts de caneres, tendals i pavellons de mercaders de pebre,
tractants d’esclaus, venedors d’ungüents per a les parts pudendes de l’illa de
Luzon, majoristes de licor de llangardaix vinguts de la llunyana Xina,
tarifadors de panotxes desgranades amb els seus àbacs de perles de colors,
il.lustradors de planisferis, escrivents de protocols, emblanquinadors de peus,
comediants, tafurs i menjadors d’espases, perquè tampoc no es veien els carrers
ni la capital, amb totes les seves cúpules, pagodes i minarets: la seva visió
no abastava més enllà d’un perímetre de quatre passes, les dues de l’espai
exigu que s’obria davant seu i les dues que deixava enrere. La resta era un mar
de boira que semblava tan extens com el golf de Bengala. Allò li feia basarda,
no podia preveure a què s’hauria d’enfrontar i, si fos per ell, no hauria
continuat endavant però tampoc no hauria tornat enrere, hauria arrelat allà
mateix com un palissandre per passar discretament la nit. Perdut en aquell mar
de boira, com s’ho faria per a orientar-se i arribar fins on era l’elefant?
D’altra banda, si l’enemic ja havia desembarcat, no el veuria venir i, si, per
atzar, se’l trobava cara a cara, no seria a temps de reaccionar i, vestit de
bastaix, encara l’obligarien a traginar part de la impedimenta, de manera que
acabaria entrant al seu propi palau amb l’exèrcit d’ocupació. Es va aturar i va
sentir com un repic llunyà d’esperons, com un dring d’espases i escuts que sens
dubte precediria el terrabastall mortífer de les armadures. Però va fer una
passa més i va sentir, sota els peus, el cruixit tranquil.litzador de la sorra
de la platja, encara calenta. Aleshores va arrencar a córrer com un nen i,
davant seu, ballant i cabotejant entre les ones, va veure el que provocava el
misteriós repic: les boies dels pescadors de gambes.

     De sobte, el maharajà de Babalalipur va
sentir un trepig ferm damunt la sorra. No podia ser ell mateix, va comprovar
mirant-se els peus immòbils. A més, el seu trepig era qualsevol cosa menys
ferm. Al mar no es veia res susceptible de provocar un soroll així i, als seus
costats, només hi havia boira. Era un trepig poc habitual; no pertanyia a un
exèrcit en marxa, a una munió de peus calçats amb botes altes de guerrer; el
seu elefant també quedava descartat: eren dos peus trepitjant amb decisió però
amb una estranya discordança. Era el pas sincopat d’una persona coixa, caminava
exactament com el seu pare! Devia ser el fantasma del seu progenitor, que venia
a censurar-lo per la seva covardia, havia vingut expressament del regne dels
morts per fer-li saber com se n’avergonyia, a dir-li que no era fill seu, que
l’havia engendrat en sa mare, mentre ell guerrejava al continent, un mameluc
borni o un xinès avariciós, amb les ungles llargues i brutes de tant comptar
diners, o potser encara pitjor, venia a buscar-lo per endur-se’l al més enllà!
La suor freda li regalimava per les temples i les venes del coll i li lliscava per
l’estèrnum, com un corrent letal, fins al baix ventre. Es va veure perdut, al
caire dels darrers moments de la seva trista existència; instintivament, es va
tapar la boca per ofegar un crit de terror que alertaria l’enemic o descobriria
la seva presència a tots els qui fossin en aquella hora a la platja, homes o
elefants, amics o enemics, vius o morts. Ara que ja s’hi havia familiaritzat,
no es volia moure del racó conegut de les boies dels pescadors de gambes, no li
agradaven els canvis sobtats, i menys encara haver d’enfontar-se a allò
desconegut però, si no ho feia, no trobaria l’elefant fins que el sol del matí
no escampés la boira. Aclaparat, es va tapar els ulls amb les dues mans i, tot
seguit, les orelles, i llavors va descobrir d’on procedia l’inquietant trepig:
eren els batecs del seu propi cor angoixat. Aleshores li vingué, com un malson, una
reminiscència esgarrifosa de la nit en què va morir sa mare i els tàrtars
d’Astracan van infestar les costes de l’illa i les van omplir d’horror,
devastació i ranera. Son
pare ja no podia defensar-los: havia desaparegut mesos abans, amb la seva
caravana de tres-cents camells, en una tempesta de sorra que durà tot un mes i
negà pous, desbaratà exèrcits, engolí ramats de cabres i soterrà oasis i
poblats sencers.

     L’últim que recordava de sa mare era un
clatell nivi submergit en l’aiguamans de plata ple a vessar de la sopa de
fideus en què, segons tots els indicis, s’havia ofegat. Amb les mans, fredes
com el marbre, encara s’aferrava als agafadors d’aram, i tenia tot el sari
esparracat i amb restes d’excrements de nyu, salsa de gingebre, ous de guatlla
i xocolata. Ningú, ni tan sols el Summe Sacerdot de l’antic culte de la Lluna
Negra, que s’havia entatxonat en una fornícula sacrificial darrere d’un fals
envà amb l’hereu del regne, no va saber escatir a quin ritual horripilant la
devien sotmetre en ultratjar-la. Va ser també aquella nit de tabals
enfollits i espases nues, de súpliques inútils i sang vessada per no res
l’origen de la incurable malenconia de l’elefant del sobirà. Perquè els tàrtars
no buscaven tresors, esclaus ni donzelles: només els interessaven les balenes,
per fer-se’n gorres impermeables amb les barbes, i sabien que, tan sols aquella
nit i en aquell lloc precís, les costes de Babalalipur, les balenes grises de
tot l’hemisferi sud venien a aparellar-se en tumultuoses cerimònies, i tota la
mar era un bullit de sortidors elevant el nèctar de l’amor cap als confins del
cel turquesa i anyil del capvespre de l’Índic.

     Només hi havia una balena grisa que no
havia vingut aquella nit amb les altres, perquè ja feia moltes nits que
s’acostava a aquella mateixa platja per entonar salmòdies a dues veus amb
l’elefant del maharajà, melopees mig cetàcies, mig proboscídies a cavall de mar
i terra que tenien una dignitat sacramental, un caràcter quasi còscmic, fins a
la nit nefanda en què fou víctima d’aquells bàrbars. Tot d’un plegat ho veia
clar com la nit estelada: la boira s’havia esvaït i s’havia endut tots els
fantasmes, el seu elefant venia cada nit a la platja a recordar amb la seva
memòria immarcescible d’elefant, a plorar d’amor i d’enyorança. Com l’envejava!
Ell no havia estimat mai així, amb totes les seves esposes, les seves
concubines, el seu cos de guàrdia, el seu palau, els seus tresors i els seus taurons! Amb prou feines a trenta passes del seu
amo, l’animal agitava les orelles
immenses davant del mar, com qui s’acomiada. Estava tan absort que no el va
sentir fins que no van ser a tocar. Llavors, lentament, va girar el cap, va
aixecar la trompa i tots dos es van fondre en l’abraçada íntima i acollidora de
l’amistat. 

Comentaris tancats a El maharajà de Babalalipur (del llibre “L’escriptor més gran del món”)

Ella li va dir (del llibre “Inversemblances i fantasies”)

   Ella li va dir:

   -Nen, jo visc al dia.

   Des d’aleshores ell, cada matí, quan es llevava, es demanava si ella encara l’estimaria, i aquest pensament no el deixava viure. Un divendres al matí en què totes les línies telefòniques estaven saturades i ella encara no li havia pogut garantir que, pel cap baix, fins a les dotze de la nit l’estimaria, ell va desaparèixer. Hom va especular si, dut als extrems més insuportables de l’angoixa, no s’hauria suïcidat. Però ningú no va trobar el seu cos, ni una carta, ni un bocí esquinçat de la seva bufanda enganxat en algun esbarzer. Res. 

1 comentari

Els encanteris




 

     Els
encanteris són fràgils -els encanteris dobles ho són doblement- i s’ha d’anar
amb molt de compte amb les paraules: si en fas servir de grolleres o
inadequades, l’encanteri es trenca. "És com si vivís un somni".
"Jo també, i tu ets el meu somni". "Ets molt dolç, ets un
àngel". "Sí, sóc un àngel". "Ets el meu amor, gràcies per
existir i deixar-me estimar-te". Aquest és el llenguatge dels encanteris.
Quan hi ha dubtes i judicis, el somni s’esvaeix i t’expulsen del Paradís. I és
molt dolorós, perquè quan li has donat el teu cor a algú, costa molt
recuperar-lo.

 



 

   Dius
que t’agradaria que aquest somni fos real. És tan real com nosaltres, si és que
nosaltres som reals.

   

Comentaris tancats a Els encanteris

No t’equivoquis (del llibre “L’encanteri”)

   No t’equivoquis: sé que puc semblar meravellós, però és que ho sóc.

Comentaris tancats a No t’equivoquis (del llibre “L’encanteri”)

La dama de la pluja (del llibre “El silenci de les sirenes”)




 

       On
hi ha perill, creix també el que salva.

                            (Friedrich
Hölderlin) 

     Quan
superi la barrera de l’entropia, altrament dita mandra, i no addueixi
impunement -impunement potser fa referència a la temuda venjança de les muses-
mal de cap, encara més, migranya, cansament o dolor a les articulacions,
l’esquena o els metacarpians, aconseguiré descriure com la vaig conèixer
aquella tarda de mal humor en què ella compartia amb un il.lustre membre del
gremi de malalts imaginaris aprensions, historials mèdics i coincidències
medicamentoses. També podré descriure aquell migdia en què ella era una
cambrera que servia a unes taules i jo escenificava la visita del seu enamorat,
o aquell vespre en què la criatura portava sabates vermelles i jo em vaig
sentir impulsat a escriure una novel.la sobre xamans, sense saber que les
sabates vermelles, més enllà del simbolisme dels colors, senzillament estaven
de moda.

     Quan
aconsegueixi vèncer les forces de l’entropia també descriuré la visita al seu
poble mil.lenari però certament inhòspit i suburbial, que m’acollí amb la
mateixa fredor que una ciutat del Ruhr, i que per això mateix em va complaure,
perquè hi vaig reconèixer aquell pànic i aquella sensació de trobar-me perdut i
lluny de la llar que precedeix els moments de màxima inspiració, plenitud,
felicitat i desgràcia, en què em sento transportat per les fusions més
predestinades, però també abandonat com un gos en un balcó, de qui ningú no es
recorda. A casa seva hi ha una petita jungla, un petit infern subterrani ple de
miralls i de dimonis i déus antics, africans, americans, asiàtics, europeus, en
què s’han reproduït els horrors dels sacrificis humans dels asteques, els de
l’esgarrifosa mort sota la lava i la cendra del Vesubi de les poblacions de
Pompeia i Herculà, els d’Èdip poc abans d’arrencar-se els ulls, disposat a
viure només de records torturadors.

     Estimar
algú és molt millor que ser estimat per algú.
En primer lloc, és un
exercici de llibertat: només depèn d’un mateix. Necessitar que un altre
t’estimi és un assumpte força més pelut, perquè aquest altre sempre pot
reservar-se el dret de no fer-ho. I en segon lloc, és immensament satisfactori,
perquè és il.limitat i, aparentment, immotivat. Per molt que l’altre s’entesti
a acumular defectes i a mostrar-te’ls amb impudícia o poca traça, si tu
l’estimes, cada defecte, tara o estupidesa nova que hi descobreixis, augmentarà
el teu amor sense condicions, perquè en
realitat
no t’has enamorat d’aquesta persona, sinó que t’has retrobat amb
l’amor per mitjà d’ella, i l’amor és infinitament comprensiu.

Comentaris tancats a La dama de la pluja (del llibre “El silenci de les sirenes”)

La Lluna

Vaig néixer un dilluns i la Lluna sempre m’ha acompanyat. I com brillava
ahir a la nit i com torna a brillar aquesta nit, és magnific! I sempre
hi és, encara que sigui una mica voluble, creix i decreix, com seguint
el ritme del cor i les onades, però mai m’ha fallat. Mai no he hagut de
patir que, segons com i en funció dels meus mereixements i del poder de
convicció de les meves paraules, alguna nit no es presentés, per
castigar-me. Mai no m’ha sotmès a interrogatoris ni li ha interessat de
quin peu calço ni si n’estimo o n’he estimat una altra, perquè sap que ella
és única per a mi, i que mai no en podré estimar cap altra perquè NO
N’HI HA CAP ALTRA, de Lluna, al meu cel. I sé que tot això és com udolar
a la Lluna perquè, tant si li dic que l’estimo com si no, ella
continuarà brillant, perquè no necessita el meu amor, ella és lliure, i
deu ser per això que l’estimo tant.

Comentaris tancats a La Lluna