Eva




  Els núvols
s’amunteguen, insensibles com un mar immens de cendra, callats com l’argila
seca del record afligit de tantes naus a la deriva, de tants amors invisibles,
de tantes batalles perdudes i desvaris i incerteses. Un dia em vas dir que, des
de la teva finestra, no veus el campanar ni les teulades, sinó la lluna i les
estrelles i que, cada matí, et desperta l’olor penetrant de les torrades. La
teva veu tenia la serenitat encoixinada i l’aura melosa i seductora de totes
les filles de casa bona i als llavis et brillava la crema de cacau, incitadora.
Vas aparèixer a la meva vida com una visió, no podies ser humana, avançaves cap
a mi indolent i obscura com una amenaça atàvica i, alhora, càlida com un jersei
de punt fet a Igualada amb el caliu de la llana d’angora en una nit de Reis
d’aquelles en què els patges s’enfilen a les cases amb escales i, mentre el més
paorós dels incendis em consumia les entranyes, vaig pensar en Troia i en totes
les Venus que han fet perdre el cap als homes des que el món és món, les pomes
són dolces i les roses punxen si vols córrer massa a agafar-les. Ara cap riu
cabalós travessa els camps deserts quan ve l’hora en què la vida es desborda
pels abismes de la tarda, no hi ha roses al velam aspriu dels olivars, tot ho
embalsama la nyerra telúrica dels ressons cansats de les estepes mudes, una
vastitud grisa i somorta s’escampa pel paisatge i el meu somni es difumina com
el so cancel.lat d’una campana buida, com un pessebre que abandonen les
figures, com el cordill trencat del globus que s’envola, fictici com uns
cavallets de fira, i te’m fas cada cop més estranya, en la distància virginal i
ombrívola, sota els estels inexorables de les nits sense tu.

   Tebi, calent, calent, calent, que et cremes,
jugant amb els meus nens, vas amagar-los un objecte. I a mi, què m’amagaves,
princesa? La pilota enverinada, l’anell picapedrell, el ticutí, la moneda que
corre, una sorpresa, la coqueta de sucre, el ticutà, el mocador, el número
secret, la sabata, la corda de saltar? A què jugaves amb mi, digues, a passar
el pont, a les oques van descalces i els ànecs també, a tirar pilotes enfora, a
les parelles, al pobre gatet, al joc dels disbarats, a apilar mans, a la vaca,
a salvar els presoners? Vols que t’ho digui jo, calent, calent, calent, abans
no em cremi?

   Em moria de frisança en un infern d’espatlles
nues i braços molsuts i perdia el seny en remolins traïdors cada cop que
arrossegaves les paraules com cadàvers d’amants assassinats pel poder dels teus
ulls, les llepaves, t’hi delectaves i t’hi atardaves, equívoca, insolent i
perillosa, mentre al jardí jugaven els esquirols i el temps, com un caramel de
maduixa, es desfeia en l’eternitat de paradoxes del laberint dolcíssim dels
teus rulls. M’hauria llançat com el foll al teu abisme, prou que ho sé! Quan et
veia, la meva ànima cantava i es posava de puntetes per mirar-te, llunyana i
inquietant com les galàxies, majestuosa com un núvol de tempesta, perill
mortal, camí sense tornada, encís que tot ho cura, esclat que tot ho amara,
primer sol que lluu després del fred de la serena, pont estret, brocal del pou,
falda de la muntanya, mossec del desfici que amanyaga el descenyit mantell
amplíssim de la vida, matí infinit i ansiós, embriaguesa enjogassada de la
tarda, veu antiga del palau que exalta el llenç inconsútil de la lluna, foc
il.limitat, vol d’allò impossible, llamp diví damunt la mar nocturna, àgil
corrent, aigua tranquil.la, dolça frisor, vaguetat de l’or quan l’horitzó
declina i floreix, humil, la pau de l’estelada.

   Però ja no vindràs més, ho sé, m’ho diu,
aspra, com de cassalla, la veu de quaranta anys d’experiència. T’ho pots ben
creure, Venus encarnada, quan et veia, sensual i eterna, els genolls se’m
segaven com joncs d’estora arran de l’aigua: eres allò més dolç, esplendorós,
il.lícit, màgic i abraçable que mai pogués imaginar. I ara no hi ets, et busco
endebades per les taules de totes les terrasses, t’has perdut en el regne dels
éssers encantats, les veïnes rialleres, les cosinetes tísiques, les serps que
enlluernen com joies falses, els retrats ovals en blanc i negre de noies
adorables a les làpides dels cementiris, les promeses de l’heura que tremolen,
daurades i canviants, els matins de setembre, l’hoste misteriós del pis de
dalt, la càlida i inexplicable sensació d’enyorança quan els gossos borden a la
nit, les giragonses de les parelles que passegen, abraçades, per les platges,
aquell moment de la matinada en què ens desperta l’esperit. Eres una serp, t’ho
juro!, quan, amb ulls de migdia i llepant-te els llavis amb la punta de la llengua,
em vas oferir, malèvola, una poma, i em vas dir:

   "Que en vols?"



Comentaris tancats a Eva

Quan

Quan en tens cinquanta

i fas les mateixes bestieses 

de quan tenies divuit anys

-o, precisament, les que et van

quedar per fer-,

comences a posar-ho tot

entre parèntesis, cometes,

claudàtors, guionets,

potser perquè no se t’escapi.

 



1 comentari

Déu

Per a mi Déu és el misteri de no saber qui ets, el plaer de descobrir-te i la meravella d’anar-te coneixent, el silenci ple de significats i la litúrgia aproximativa de les paraules esforçadament honestes, Déu és el desig primari de donar i de rebre i l’impuls ingenu i inequívoc que em fa obrir els ulls, respirar profundament i escriure.



1 comentari

Els amants





 

-Per què no em
dius mai que m’estimes?

-Que sí que t’ho dic.

-No és veritat,
no m’ho dius mai, i a mi m’agrada sentir-ho.

-És que no t’ho
fan sentir els meus petons i les meves carícies?

-Vull sentir-ho
dels teus llavis!

-T’estimo.

-Ara ja no s’hi val. Hauria d’haver sortit de tu.

-Que és veritat:
t’estimo.

-No m’ho diries si no
t’ho demanés, i llavors m’ho dius com dient: va, calla, pesada.

-No és veritat.

-Ja no m’estimes?

-Que sí que t’estimo!

-Abans no t’ho havia de
demanar mai. No paraves de repetir-m´ho.

-Què vols, que em passi
tot el dia dient-te que t’estimo?

-Veus? Tu ja no
m’estimes!
Si m’estimessis no
em parlaries així.

-T’estimo, va, no podem
parlar d’una altra cosa?

-A tu segur que t’agrada
que t’ho digui.

-Sí, m’agrada, i a tu
també t’agrada, ho veus? Estem d’acord. Ens estimem. Quin és el problema?

-Ja ho sé: n’has
trobat una altra, oi?

-Una altra què?

-Que malament que
dissimules! Una substituta!

-Em sembla que avui no
hauria d’haver vingut.

-No, no te’n vagis, vull
aclarir això.

-Però és que no hi ha res
per aclarir!

-Com es diu? On l’has
coneguda? És amiga meva?

-No comencis amb els teus
interrogatoris.

-Tinc dret a saber-ho: jo
t’estimo i penso tot el dia en tu.
Ho ets tot per a mi, ho entens? No
hi ha lloc per a ningú més a la meva vida.

-D’acord, per mi,
perfecte.

-És clar, tu ho
has dit: perfecte!
Perquè així tu
sempre pots estar tranquil, sense patir perquè me’n vagi amb un altre.
I tu, en canvi… És que em prens per
idiota?

-No et prenc per
idiota.

-Doncs ho sembla.

-No podríem prendre
alguna cosa?

-Per què sempre canvies
de tema? Si no tinguessis res per amagar no et faria res parlar-ne. Vull saber
la veritat.

-No tinc res per amagar.
De debò, estic cansat. No ho podríem deixar córrer?

-Tu mai no m’has estimat.
M’ho deies perquè te’n volies anar al llit amb mi.

-Vas ser tu, qui em vas
portar a casa teva.

-Què insinues? Que sóc
una puta?

-Jo no he dit això.

-L’únic que volies era el
meu cos!

-Sempre t’he dit que jo
valoro sobretot l’amistat.

-O sigui que ara només
som amics?

 

Etcètera.   

 

Comentaris tancats a Els amants

Hi ha dies

  

   Hi ha dies tan ensopits, en què tot és tan banal, insípid i previsible que, per introduir un element inesperat, una mica d’aventura, de rauxa i de sotsobra, li diries a la botiguera que ja allarga massa la conversa: "Li fa res que em tiri un pet?".

Comentaris tancats a Hi ha dies

Elogi de les mosques (del llibre “La revolta dels moribunds”)




  

   Les mosques són, a part d’animals superiors
(em refereixo a la resistència dels animals que es troben al capdavall de
l’escala evolutiva i en la base de la piràmide de la biodiversitat), éssers
joganers que, si poguessin, ja en la primera adolescència o la prepubertat
entrarien als nostres cossos com immensos parcs d’atraccions per una orella i
en sortirien per l’altra, després d’haver fet unes quantes acrobàcies aèries
pel nostre cervell a velocitats vertiginoses. No puc dir que no hagi matat mai
ni una mosca, perquè són, pràcticament, els únics éssers vius en què
descarrego, sense escrúpols, els impulsos sàdics que caracteritzen l’ésser
humà. Quan es presenten en forma infantil -encara que no s’hi puguin apreciar
els típics rostres menuts i ulls rodons que entendreixen tothom-, en què són
com petits punts o comes voladores, moltes vegades no em veig amb cor
d’esclafar-les sense misericòrdia. Últimament, a casa, estableixo un control
absolut d’entrades i sortides, concedeixo visats de trànsit per uns minuts,
curso ordres d’expulsió; qui no les obeeix acaba sortint per la porta o la
finestra, amb les potes per davant.

   Aquesta mona engreïda que és l’ésser humà
comparteix alguns comportaments amb aquests dípters: quan hi ha un canvi sobtat
del temps, com ara un dia ennuvolat després d’uns quants de calorosos, les
mosques esdevenen increïblement enganxoses, topen com autòmates amb el teu cafè
amb llet, emboliquen els seus dits amb els teus en el precís moment d’intentar
agafar una cullereta, etc. I això em fa pensar de nou en la mort. El sexe i la mort estan units íntimament com dos amants: sense mort no hi hauria
sexe, perquè ningú no seria tan boig d’intentar reproduir-se, en un món en què
s’hagués de fer lloc per a tants immortals. Sense mort tampoc no hi hauria
mosques, perquè no fóra necessària la descomposició de la matèria. Què tenen en comú les mosques i el
dimorfisme sexual?
Que necessiten l’existència de la mort per a tenir algun
sentit. Però la mort existeix?
Realment no, però en canvi les mosques sí, d’una manera prou tangible. D’aquí
es podria deduir que la mort és absurda i les mosques, un sil.logisme amb tot
el dret a tenir carta de naturalesa en aquesta existència.

Comentaris tancats a Elogi de les mosques (del llibre “La revolta dels moribunds”)

El conte del quadrúpede i el bípede




 

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   Un dia el quadrúpede va dir al bípede: no
t’entenc, què és això tan ridícul de caminar amb dues potes? No pots caminar
com tothom, com la gent normall? Segur que ho fas per molestar-me. Va ser
inútil que el bípede li expliqués que tota la vida havia caminat així, i que
també hi havien caminat els seus avantpassats, perquè el quadrúpede li deia que
tot allò s’ho acabava d’inventar, que no podia ser i que no ho entenia. Al
final, el bípede es va inclinar i va intentar fer servir també les mans per
caminar, però el quadrúpede li va dir, furiós: què és això d’imitar-me, és que
et vols burlar de mi?

Comentaris tancats a El conte del quadrúpede i el bípede

Dues diapositives

Els tres
moviments clàssics d’una ruptura: primer les súpliques, després els retrets i les manipulacions; finalment, les amenaces. I, al capdavall, la buidor humana.
 
 
 
La gossa de la veïna borda i borda i els seus
lladrucs reboten contra la paret del casal del pensionista, de manera que sembla
que siguin dues gosses que es borden i es responen a lladrucs en un diàleg
absurd que en realitat és el monòleg d’una bèstia avorrida.

Comentaris tancats a Dues diapositives

Alícia (del llibre “L’encanteri”)




  

   L’últim cop que la vaig veure, ja fa un
parell d’anys, vaig tenir-hi una de les nostres converses alambinades. Abans de
reproduir-la, però, perquè sapigueu de què va la cosa us ho diré ben clar:
l’estimo, però és tan jove que podria ser la meva filla, i tan intel.ligent i
ambigua que em fa sentir com un criminal per estimar-la i alhora per no dir-li
que l’estimo. Ella m’estima, però no sé pas si ho sap; probablement no ho
accepta, i per això m’odia. Potser això no és tan estrany, perquè s’odia a ella
mateixa perquè se sent culpable i odia el món però no ho sembla, perquè té un
somrís preciós i parla amb una veu delicada fins que, de cop i volta, et deixa
anar un "collons" que a mi, extravagant com sóc, em fa estimar-la encara
més i tenir més ganes de protegir-la.

   -La termodinàmica és un desastre. La física,
en canvi, és un passatemps. No té efectes immediats, sinó retardats, però el
més important és que la gent sigui feliç, tant si s’entretén amb molles i
projectils com si ho fa amb la coordinació dels adjectius i els noms o la vida
de les foques. Però el que tu escrius és molt dur, pitjor que dur, perquè és
pot ser dur sense ser inhumà.

   -Em trobes inhumà? Però si només escric sobre
l’amor!

   -L’amor és el fet que, en essència, tots
estem igual de pringats i per això
ens ajudem.

   Jo li vaig dir que allò era molt poc
romàntic, i que sempre l’havia vista com una heroïna de novel.la anglesa, amb
faldilles de volants.
Ella em respongué, horroritzada, que és un xicotot i
ho demostrà dient unes quantes paraulotes. També va assegurar que ens coneixem
molt poc. Després es posà terriblement seriosa i, amb ulls de brúfol, m’etzibà:

   -Què ho deu fer que, avui dia, la gent no en
tingui prou d’estimar una persona i n’hagi d’estimar cent cinquanta?

   -Parles de la infidelitat?

   -No ho sé, és que… millor deixem-ho estar
-em va respondre, com sempre que no parlàvem de molles i projectils, i ho vam
deixar estar.

 

Comentaris tancats a Alícia (del llibre “L’encanteri”)

Curiositats del regne animal (del llibre “El silenci de les sirenes”)




 

   A casa, les foques sempre han esmorzat a les
onze, i per molt que l’avi digui que això no són hores, no les farà canviar. El
periquito, en canvi, plogui, nevi o sigui diumenge, a les nou en punt ja demana
la seva racció de pipes, que exigeix amb la mesura justa de sal, perquè si no
ni se les mira. A casa som molt amants dels animals. És per això que quan un
grup d’abelles sense llar va fer un niu al clavicordi vam respectar la seva decisió
i quan el toquem anem amb molt de compte per no molestar-les. L’avi no s’està
de dir que com es coneix que no m’han picat mai, però jo li recordo que de
petit no hi havia espècie d’insecte que no m’hagués picat.
En bona part
jo m’ho buscava: per què els havia d’empipar i fer-los sortir dels seus caus
arrecerats i foscos de sota les pedres?
Una vegada, al Pirineu,
el tiet Roderic va estar jugant tota una tarda amb un escarabat que li havia
fet gràcia perquè tenia els colors del Barça, fins que li va caure a terra i es
va quedar panxa enlaire. "S’ha espatllat", es va a limitar a dir
l’oncle, i va tornar a encendre la pipa, que se li havia apagat. S’ha de ser
animal! Encara recordo com durant la meva primera joventut, quan de nit em
trobava una cuca de llum pel camp, la recollia i me la guardava dins la mà, amb
la convicció que aquella mateixa nit coneixeria una noia. I després,
invariablement, en coneixia una, fos al bar del Portal Nou, a la cua de la
carnisseria de la plaça de l’Oli o a la parada dels autobusos que van cap a la
costa. La llàstima és que ella sempre era tan poca traça que quan jo li
confiava la meva cuca de llum, el meu tresor, la deixava caure llastimosament a
terra amb un crit o una expressió de fàstic, o per pura desídia o insensibilitat,
i la pobra bestiola lliurava allà mateix la seva ànima candorosa mirant cap a
les estrelles, que no tornaria a veure mai més.

   I així m’he quedat, solter i compartint el
pis amb l’avi, que és l’únic de la família que ha pogut resistir, fins ara, la
meva afició. Els animals s’han de saber cuidar, i no tothom hi té la mà
trencada. El lleó mediterrani, per exemple, es va extingir perquè els romans
els van acostumar a la carn de màrtir, i quan es van acabar els cristians els
pobres animals no sabien menjar res més. Com a conseqüència d’això, els màrtirs
posteriors es van quedar a l’atur, i quan, per més desgràcia, se’ls va enfonsar
l’imperi romà, van muntar una església i una jerarquia eclesiàstica que en
alguns llocs encara perdura. Per això els meus animals només consumeixen
productes renovables, i a casa he constituït una veritable cadena tròfica: les
restes de menjar les llencem directament al balcó, on atreuen les mosques; les
mosques que no es mengen els rossinyols japonesos, les aprofiten les plantes carnívores,
i quan ja no vénen més mosques perquè se n’han cansat o tenen por o no se’n
refien, recollim el que han deixat i ho llencem a les piranyes de la peixera de
l’entrada. El que ha estat complicat és aconseguir que les foques es mengin les
piranyes, perquè l’avi és tan tossut que no vol agafar-les, encara que jo li
expliqui que només som dos a casa i que la feina s’ha de repartir.
De manera que, de
tant en tant, haig d’anar a comprar unes quantes arengades de la plaça. El que
em dóna més feina és el cocodril, que ara li ha pegat pel dolç i cada dos per
tres l’haig de portar a cal dentista, però més m’estimo això que no pas que es
dediqui a exterminar-me la població de gats d’angora, com l’any passat.

   I em deixava la veïna, que darrerament té el
mal costum de demanar-me que li vigili la truja, perquè diu que encara és massa
jove per deixar-la sola.   

   -Segur que no faria res més que disbarats,
quan jo no hi fos.

   Però el que trobo que és un disbarat, i no
m’estic de dir-l’hi, és tenir animals a casa si després no pots estar per ells.

   -Tu dius això perquè tens l’avi i te’n pots
anar tranquil.lament quan vulguis, però jo què?

   I quan arribem a aquest punt prefereixo no
allargar més la conversa, perquè encara em ve a la memòria aquell cap de
setmana que la seva truja va anar de part i ella no va comparèixer fins al cap
de quinze dies, ben torrada pel sol de L’Havana. Per culpa seva i dels porcells
que corrien per tota la casa vaig haver de lligar el cocodril i un tigre de
Sibèria que tenia, i com que el pobre es passava les nits rugint perquè estava
acostumat a anar al seu aire, lliurement, per les estepes, els veïns em van
posar una denúncia, i el vaig haver de deixar anar a les muntanyes del Garraf
sense cap mena de garanties que el pobre animal s’adaptés a un entorn ecològic
tan inhòspit.
Aquestes coses fan malícia.

Comentaris tancats a Curiositats del regne animal (del llibre “El silenci de les sirenes”)