El prometatge (rondalla encadenada per a titelles) -del llibre “La revolta dels moribunds”-




La filla del monstre de les cavernes i el
fill bastard de l’idiota es van enamorar.

   "Que grans que ens fem", va dir
l’idiota.

   "Això s’ha de celebrar", va
proposar el pare de la noia.

   I a la festa de prometatge van convidar:

  • l’abominable dona de les neus, dona del
    monstre;
  • la dona barbuda, dona de l’idiota;
  • les tres germanes geperudes de la dona
    de l’idiota;
  • el gegant de la barbassa, pare de la
    dona de l’idiota;
  • un esguerrat que és amic de tota la vida
    de la família del pare de la dona de l’idiota;
  • la dona sense cap, mare del bastard;
  • el nan rabassut, home
    de la dona sense cap;
  • les tres filles tricèfales de la dona
    sense cap;
  • els tretze cosins amb cua i banyes de
    les tres filles tricèfales de la dona  sense cap;
  • les trenta-nou amants bicornes dels tretze cosins
    amb cua i banyes de  les tres filles tricèfales de la dona sense cap;
  • els cent disset
    fills deformes de les trenta-nou amants bicornes dels tretze cosins amb cua i banyes de les tres filles tricèfales de la dona sense cap;
  • les tres-centes cinquanta-una amiguetes
    amb tres tetes cadascuna del cent disset fills deformes de les trenta-nou amants
    bicornes dels tretze cosins amb cua i banyes de les tres filles tricèfales de la dona sense  cap;
  • les mil
    cinquanta-tres tietes de les tres-centes cinquanta-una amiguetes amb tres tetes
    cadascuna dels cent disset fills deformes de les trenta-nou amants bicornes
    dels tretze cosins amb cua i banyes de les tres filles tricèfales de la dona
    sense cap.

   "A veure, quants plats haurem de posar a
taula?", va preguntar el monstre de les cavernes.

   "Collons, no ho sé, m’he
descomptat", va haver de confessar el seu futur consogre.



Comentaris tancats a El prometatge (rondalla encadenada per a titelles) -del llibre “La revolta dels moribunds”-

Visions de l’infern




 
  Quan tens algú a qui comunicar-la ets més
conscient de la teva desesperació. I si la solitud encara és un avantatge?

 

   Com més anys, més verí acumulat i més
antídots per a sobreviure. Tenir l’orella fina i escoltar música delicada per
no sentir els bramuls enrogallats de la rancúnia i el fred glacial de l’ànima.

 

   La por de la por o quan l’horror et puja com
un vòmit mortífer per la gola. Què fas? Respirar profundament? Comptar fins a
deu mil? L’altre dia ho vaig veure sense voler: què era allò? Enmig del gel de
la plaça deserta, uns crits en una llengua estranya proclamaven, prematurs, la
derrota del teu equip a la Gran Final, i veies a la pantalla la dansa macabra
d’una noia enfollida abraçada a un cadàver; xisclava i clavava cops de puny a
aquell zombi somrient i exigia més amor a qui ja no tenia ni una gota de sang
en tot el cos.



Comentaris tancats a Visions de l’infern

Més novíssimes diapositives





Era tan de casa bona que
tenia els rínxols en forma de lliura esterlina.

 

 

 

Pobres rates! Per molt
que corrin, no suen mai!

 

 

Fins i tot
l’horror em resulta massa interessant per perdre-me’l!

 

 

No era una
lobotomia: era un pentinat!

 

 

No sé si és gaire
normal, però pot ser que un, als cinquanta anys, encara se senti un nen perdut?

 

 

Els prodigis de la
globalització: compris el que compris, tot és una merda.

 

 

La globalització o la
llibertat d’elecció del lloc on vas a comprar exactament la mateixa merda.

  

 

La familia no
agafa malalties: és la familia, la malaltia.

 

 

La bona nena: després de
cada orgasme deia “gràcies”.

 

 

La viciosa: es masturbava
amb la màquina de cosir.

 

 

La bacanal dels
bombers: en comptes de condons, mànegues.

 

 

L’exquisit: se li va
envitricollar el faristol viril al marxapeu del teler de xarxes.

 

 

Vents huracanats,
esternuts violents, calfreds, tremolors, cascades de mocs: heus ací la primera
galinpàndria severa de l’any.

 

 

El pare t’explota. El
germà especula. El fill et deixa els diners i t’hi aplica l’Euríbor, el TAE,
l’interès compost i les comissions perquè puguis pagar i, quan ja no pots més,
la filla t’ofereix teràpia a tant l’hora. Que fills de puta!



Comentaris tancats a Més novíssimes diapositives

Et




 
  Et tinc emmarcada de negre i vermell entre un
magma de xiscles i records estridents amb totes les irisacions sanguínies, els
esclats opalins i els colors volcànics de les realitats inferiors, ctòniques,
intravenoses, les vísceres, les secrecions, supuracions, pol.lucions,
eclosions, convulsions, ruptures i revoltes. Sempre que obro els batents de les
teves finestres, una corrua furiosa de gemecs, ahucs, bleixos, sospirs i
raneres vaticina l’huracà de tota una tarda a la deriva.
El dia que
em vas dir que la favada asturiana et posava calenta te’n vaig escalfar tot un
pot al bany maria i te’l vaig escampar, viscós, de l’arrel dels cabells a les
portes del cony i l’enforcadura de les natges, vaig xuclar, llepar, engolir
totes les faves escampades pel teu cos i, amb la punta de la llengua, vaig
extreure les indiscretes que se t’havien ficat al cul mentre tu parrupejaves de
gust amb els ulls en blanc. L’Avern i els seus suplicis ens van quedar petits,
érem dues aspiradores humanes, vam empastifar totes les parets amb salsa de
tomàquet i tu et veies borrosa, arquetípica, una Venus cavernícola com el nu
ajagut de Jean Fautrier.

   Em torna boig el teu cul musculós
d’aixecadora de vergues, me’l miro per un calidoscopi, m’envolta de cop una
explosió multicolor de culs, una miríade de regateres, una apoteosi de natges,
un deliri d’anques, tu remenes i remenes, és un vals embriagador, un vertigen,
un àpat pantagruèlic per als meus ulls, i em cau la bava. La saliva, densa, degota
i tu t’hi amorres com un explorador perdut al desert que absorbeix àvidament
les darreres gotes d’una font que s’asseca, tot són regalims, escorrims,
solatges, el terra rellisca, ens hi rebolquem i, rient, em dius que encara està
enganxós de l’altre cop i que, a la paret que separa la cuina del menjador, hi
vas penjar una cornucòpia per tapar unes taques que no marxaven.

Comentaris tancats a Et

Veure’t




   Veure’t de bon matí, un altre cop, és un
dilluns i ets a la caixa del supermercat, pagant, com una aparició benèfica,
com un àngel lluminós enmig de les piles de llaunes de sardines i els
tetrabrics de marca blanca i els sacs de patates grillades i les capses de pots
de llegums i sopes instantànies per col.locar a les prestatgeries, és una
benedicció del cel, i penso en un jardí il.luminat a mitjanit per la tenebrosa
lluna plena de novembre mentre bufa un aire gèlid i sortit de les entranyes de
la terra més enllà de les finestres mentre et saludo i tu em mires, sorpresa, i
el caixer s’atabala i de cop no et cauen els paquets i et vénen ganes de
deixar-ho tot, com jo ho deixaria tot per tu, i que el temps corri i l’atur
pugi i la crisi s’estavelli i es riguin de nosaltres a Dubai o a Wall Street,
perquè als teus ulls hi ha la llar de foc i la catifa de llana on, asseguts amb
amistosa franquesa, ens mengem les castanyes, els anissos, els moniatos i els
panellets i ens bevem la mistela que tens guardada al rebost amb l’assortit de
galetes de les grans ocasions, tancada amb clau, fosca però clara, molt més
clara que la nit sorollosa que ens envolta, et repasso, i tu ho saps, mentre em
parles de la cua de l’atur, de les bufetades per entrar als cursos de formació
ocupacional, de la impossibilitat de fer compatibles les obligacions familiars
amb l’horari del màster obligatori per a poder presentar-se a oposicions de
professor, el jersei turquesa que et contorneja els pits sota la gelosia púdica
de la manteleta blava de ganxet, la sensualitat harmònica de les teves
espatlles i els teus malucs, la lògica beatitud i la blanor tèbia de les teves
cuixes sota els texans, els llavis carnosos i equilibrats en els dos hemisferis
de la teva boca amable al voltant l’equador de les teves dents perfectes, la
cova dels tresors i la cala dels delits on anirien a morir i a delectar-se
totes les meves besades, i quan esmentes per primer cop el teu company, la seva
empresa i la durada del seu contracte, et miro als ulls i m’hi quedo, reposant,
amb tu, banyant-me a les aigües tranquil.les de la teva ànima, embolcallats
tots dos amb la lleugera vànova d’angora de la tenebrosa lluna plena de
novembre, tens els ulls verds, és clar, és el nostre color preferit i el color
de la Deessa, i et dic de sortir a fora perquè les velles ensopeguen amb
nosaltres i amb els carros i tu em parles d’anar a prendre un cafè i de passar
una estona junts, no gaire, perquè hi ha molta feina, i jo no em decideixo,
continuo mirant-te, incrèdul, i somrius perquè no parem de trobar-nos i jo et
diria que les casualitats no existeixen, i vols anar-te’n però t’aturo com ho
aturaria tot per tu i et faig un petó a cada galta i et tornes a posar vermella
com si l’aire gèlid i sortit de les entranyes de la terra t’hagués encès el
rostre, els ulls ens brillen i somien, ara s’hauria d’apagar tot, el
supermercat, la gent, la llum del dia, tot, t’agafaria la mà dreta i ens
miraríem dolçament com les flames de dues espelmes, com infants tafaners darrere
d’unes cortines, amb els ulls oberts i la boca tancada deixaríem ballar les
flames i les cortines sense pensar res més, quan les espelmes s’apaguessin i
els nens tafaners fossin al llit, adéu, em dius, i ens posem a caminar cap
endavant però els ulls miren cap enrere i s’allunyen, lentament, amb timidesa,
del jardí.

Comentaris tancats a Veure’t

Nosaltres dos




      Tu en dius "clic", potser és una
imatge una mica mecànica, com el soroll dels interruptors de l’entrada de ca la
meva àvia. N’hi havia tres i eren de color de maionesa deixatada, com el marc
de la porta de vidre esmerilat que esmicolava les imatges i feia quadres
puntillistes i distorsions aquàtiques amb els clients que entraven i sortien de
la sabateria. El de dalt apagava el timbre de la botiga; el del mig, el de
l’entrada i el de baix, el del passadís. Després hi havia el gos, el Duc, que
no callava fins que l’avi no el duia a la caseta del costat del galliner. És
com si, al cap de tants anys, encara estigués tot dormint en la latència
intocable i perfecta de les neus d’alta muntanya i, després de tantes proves superades, haguéssim arribat a
una paradoxa irresoluble, arran d’un abisme que és aquesta disjuntiva: o ens
agafem les mans i saltem junts o ens en tornem, per camins separats, a casa. No
vull ni imaginar-me haver de continuar així set anys més amb tu o, més ben dit,
sense tu. Alguna cosa nova ha de passar, perquè no podem repetir fins a
l’infinit aquest marivaudage, aquest coitus interruptus permanent, per molt
interessant que sigui, com si la nostra vida només fos un breu impasse, l’interstici de ciment quasi
invisible que hi ha entre les totxanes. L’any que ve serà el de la quadratura
del cercle, em dius, mentre mengem canapès al costat de la saleta on es glacen
els homes inexpressius de les safates, i et fas un embolic amb les paraules i
els sentiments que et bullen per dins, i t’emociones quan poso la meva mà
damunt la teva perquè vull sentir-te, sentir que ets una dona i no pas una
entelèquia o un fantasma, i tu exageres, perquè també ets una dramàtica i
converteixes qualsevol racó en un escenari de teatre, i m’anuncies que, en realitat, no existeixes, que no ets
més que el meu mirall, i sembles desitjar que aquesta nit sigui tan llarga com
la del solstici i que em quedi a dormir al teu apartament d’artista i alhora ho
rebutges amb horror, com haver d’imaginar-te convertir-me en "una cosa
quotidiana, perquè seria massa fort", i m’assegures que t’estimes més
aquesta discontinuïtat, perquè jo et
faig plantejar massa preguntes i t’esvero i després a les nits no pots dormir,
i que tens por dels lligams i les necessitats que se’n deriven, i jo et responc
que també en deuen tenir els ocells, el primer cop que obren les ales per
volar, i t’observo quan estàs distreta saludant amb efusiva timidesa l’editor
del meu llibre dels moribunds i comprovo que et fas gran i em recordes la
Virginia Woolf abans de tirar-se al riu, com una Ofèlia.

   Has agafat els teus records i els has ficats
en capses, com vitrines, els ulls que miren què hi ha més enllà del vidre es
troben amb el que van veure els teus, el "clic" que vas fer amb la
teva càmera per fixar el record, l’enyorança i la desolació que deixen els
llocs, els objectes i els éssers estimats quan ja no hi són, com els darrers
caramels d’eucaliptus que van contenir les butxaques de la trenca del meu pare
una tarda de Sant Pere Regalat en què plovia, que van quedar per sempre per
desembolicar.

   Saps? Ja tinc una altra donzella per mirar-la
impunement amb els teus ulls. Avui era la nostra darrera oportunitat i he hagut
de fer un gran esforç per no espantar-la amb un ímpetu excessiu ni caient de
genolls davant del seu rostre angelical de Madonna renaixentista, i me n’he
sortit, he aconseguit demanar-li, ni que fos amb paraules lentes i maldestres
que volien sonar al màxim naturals i inofensives encara que em sentís com el
llop seduint la Caputxeta mentre la meva princesa de conte escombrava l’entrada
de l’estanc amb un rubor adorable a les galtes i els ulls púdicament acalats,
l’honor de cedir-me, no pas la seva mà ni la seva ànima sinó, de moment, tan
sols la seva imatge, i quin amor d’espiritualitat i d’innocència quan m’ha dit,
mirant-me amb uns ulls dolços com mannà del cel, afalagada i avergonyida
alhora: "M’ho pensaré".  

   Em sento com un nen a qui acaben de regalar
una joguina nova, que és tan vella com el món i només funciona quan la dónes.
Ara tu potser esmentaries Marcel Mauss, els argonautes i l’efecte de les
sorpreses, la percepció d’incongruències i les versions imprevistes de models
del món en el sistema reticular ascendent del cervell, i jo et proposaria fer
un potlatch amorós a casa teva. Si et
tingués davant segurament ens atropellaríem amb les paraules, tenim tantes
coses per dir-nos i necessitem tant de temps perquè, quan ja et donava per
perduda i tornes a aparèixer com un regal inesperat, hem d’obrir la cortina del
teatre d’ombres i el grimori que conté el secret dels càtars i la flor de les
nimfes, jugar al gat i la rata, parlar amb paradoxes i sil.logismes i
enardir-nos l’un a l’altra amb l’esprit
i l’erotisme de la intel.ligència compartida. Gràcies per recordar-me el tema i
la música de la cançó perquè, després de veure’t, em sento el predilecte de les
Muses, àgil com un contorsionista, lleuger com un insecte, l’home aranya, de
bon grat m’enfilaria al sostre i m’hi faria un tip de riure, com els amics de Mary Poppins, i arribo a casa i poso Two of Us dels Beatles i de seguida en
trobo els acords amb la guitarra, RE-SOL-LA, i penso què et diria, com t’ho
diria perquè em responguessis, almenys: "M’ho pensaré".

Comentaris tancats a Nosaltres dos

Novíssimes diapositives

L’euskera: quanta saviesa acumulada, en una llengua tan antiga!
 
 Tu i jo, perduts en la penombra; els egos es difuminen, les ànimes es troben, quina festa!
 
La meva fascinació, de petit, per les cases encantades, solitàries, enrunades: no hi buscava pas els fantasmes, m’hi trobava a mi mateix!
 
Per què va ser perfecte: a l’hora de dinar, vam gaudir del marisc i la conversa, tot era complicitat, mirades càlides, gestos amplis amb les mans; no podíem tocar-nos, en un lloc públic, al meu poble, no hi havia cap mirada exempta de sospita.
 
De bell antuvi, sempre la mateixa sensació curiosa: què faig jo amb una terrícola? I després: amb quina em quedo?
 
Tan atractiva… i això que encara ocultava el seu cor!
 
On són els meus límits? Quin horror! Si, a l’institut, jo era amic d’un falangista!

Comentaris tancats a Novíssimes diapositives

El gòbid



  
El gòbid es passeja pel bosc vivent de les anguiles tubulars
mentre el cranc, mic cec, li neteja l’amagatall. Al llit de sorra de
més enllà dels esculls, beatífics, els peixos
ratpenat s’aparellen alhora que, al sorral veí, el tauró
reposa panteixant de la cacera nocturna.

   
En arribar el capvespre, les rajades i els peixos escorpí
vermells surten a fer de les seves i les anguiles tubulars, els
peixos ratpenat i el gòbid, vist i no vist, s’entaforen als
seus caus.

Comentaris tancats a El gòbid

Sofia




    La
biblioteca de la Facultat de Comunicació Blanquerna és
una immensitat buida com l’univers, però en comptes de ser
negra és blanca, com la llum dels fluorescents.
Hi
ha aproximadament vint taules i més de cent cadires i quatre
mil llibres esperant ben col.locats a les prestatgeries i només
tres persones, cap de les quals no ets tu, Sofia. Avui hi ha hagut un
instant, només un instant, en què s’ha obert la porta,
per l’escletxa ha penetrat el silenci que ens uneix més enllà
de les paraules i has perdut la noció del temps. Les nostres
personalitats, Sofia, són com teranyines que ens impedeixen
veure’ns clarament els uns als altres. Les teves cames caminen de
pressa, de fet no més de pressa que les meves, però tu
fas moltes més passes curtes, de la mateixa manera que dius
moltes més paraules que jo. Per intentar adaptar-me al teu
ritme i estar pendent de què feies, un cotxe ha estat a punt
d’atropellar-me perquè m’he quedat mirant-te al mig d’un
carrer.
Després has saludat un cubà i li has
posat una mà a la galta. El cubà es veia desconcertat,
no sé fins a quin punt per la teva mà a la galta o per
la meva presència mirant-lo des de la condició de
persona no identificada. No ens has presentat i has continuat parlant
i caminant fent passes curtes fins que t’has quedat parlant sola en
una vorera de la Rambla perquè jo m’havia aturat per dir-te
que trencava per Tallers.

    A
la biblioteca de la Facultat de Comunicació Blanquerna entra
una noia jove i sensual, amb els pantalons baixos a la moda
presidiària i un suèter desbocat, i em distrec
mirant-li el naixement del cul i l’entreforc de les mamelles. No sé
què dir-te quan em parles de la teva vanitat, que consisteix a
procurar agradar-te quan surts de casa i a comprar-te roba interior
eròtica i barrets sofisticats per agradar al teu amant. Avui
anaves vestida de lila perquè t’ho ha recomanat una vident i
he pensat: d’acord, que t’acceptin pel que ets, no per la teva
bellesa física i els teus barrets, però per què
t’has de negar el joc amb la sensualitat i la bellesa, si la tens i
és tota teva? Hi ha hagut un instant, només un instant,
en què m’has mirat sense dir res amb uns ulls serens i dolços
que brillaven, i allà hi havia Déu com en el raig de
sol que travessa les fulles dels bedolls a primera hora del matí.

    Mentre
anava cap al barri del Born, que tant t’agrada, pensava en totes les
trobades que hi he tingut amb noies a qui amb prou feines sabia què
dir (quan no se sap què dir, tots els temes són bons),
però tornava a quedar amb elles fins que la situació
queia pel seu propi pes com els caquis quan són madurs i
s’esclafen a terra. Ets molt curiosa, no pares de
fer preguntes, fins i tot no pares de fer noves preguntes, incisives
com punyalades, quan jo encara rumio què haig de respondre a
les velles, i em faig un embolic amb les velles i noves preguntes i
les velles i noves respostes, que intento que siguin sinceres i ben
sospesades, però aleshores tu em dius que et trasllades a
viure a Gràcia, a "Perill amb Venus", i que te’n vas
de vacances a Sud-àfrica per veure-hi passar les balenes i et
poses a parlar d’Hipòlita, reina de les amazones, i d’energies
còsmiques, clarividència, nens índigo i
numerologia, i tinc la sensació que m’he tornat a perdre.

    De
vegades em fas pensar en una monja, Sofia, però afortunadament
no has arribat a l’extrem de deixar-te barba com una de les meves
amigues del Born a qui amb prou feines sabia què dir, de tant
renunciar al món de la sensualitat i les temptacions de la
carn. No era la meva intenció posar-me sarcàstic. Hi ha
d’haver un punt d’equilibri entre l’altar de la luxúria i
l’aridesa mortal de l’ascetisme.
M’expliques que ara treballes
amb cecs i que t’han proposat un repte, el més difícil
encara: acompanyar un sord-cec que podria ser el teu pare. Jo
tinc ulls, i mans, i més coses, i m’agrada utilitzar-les.
M’agrada connectar amb l’essència espiritual de l’enciam però
també m’agrada menjar-me’l. Amb oli, sal i una mica de
vinagre, gràcies.

    Dius
que vas trobar un mirall teu fet home i no vas poder evitar anar-te’n
al llit amb ell, perquè va conquistar la teva ment i el teu
cos, però no pas la teva ànima ("és clar,
la teva ànima és meva", proclama el meu dimoni
interior, que és un arrogant insuportable), i suposes que has
d’aprendre a estar sola i a viure en el present. Jo no sóc com
tu, encara que avui tots dos anéssim vestits de lila (sens
dubte, una de les teves
sincronies):
som com la nit i el dia. Però la nit i el dia són
inseparables i em desconcerta, aquesta dualitat, perquè quan
et veig, el meu cor canta, però la meva ment remuga: "No
tenim res a veure".

    Un
skater
adolescent, ros d’aigua oxigenada, es rebolca per terra davant del
MACBA mentre un altre adolescent filma l’escena i uns nens de pell
fosca s’ho miren.
Deixant de banda els
nens, que són de veritat, és impossible saber si tot no
és un simulacre, art modern, publicitat, etcètera.

   
Potser la meva lentitud és en part una protesta, una
rebel.lió davant de la teva velocitat perquè, quan ja
no hi ets, recupero els peus alats d’Hermes, i les meves respostes
evasives són un mecanisme de defensa contra l’agressió
de les teves preguntes, tot i que algun dia, espero, no em farà
vergonya contestar-les perquè hauré trobat el meu lloc
al món i tindré respostes clares i directes com les
teves preguntes. I potser aquell dia ens entendrem.

Comentaris tancats a Sofia

Els operaris



   

   Sempre
has d’insistir perquè et vinguin a casa, gairebé els ho
has de suplicar.
Et fan un favor, ja se sap, tenen tanta feina
i, a més, hi ha les obres! Només fent la instal.lació
dels pisos nous ja ocupen tot el dia i no saben ni d’on treure les
hores. "I no podrien fer un forat i escapar-se un moment? És
una reparació senzilla", assegures a la secretària.
"Si en sabés, m’ho arreglaria jo mateix, però no
puc". Diu la secretària que et trucarà durant el
matí. Et quedes immòbil a casa, com dissecat, per si et
truca, no goses ni anar al lavabo, però no et truca, sempre és
així, ja ho saps. Li truques tu i, molt sovint, salta el
contestador, de manera que t’has de plantar a l’oficina. La noia,
molt simpàtica, et diu que hi està a sobre, però
que li han dit que li trucarien del taller i no li truquen. Hi truca
i, immediatament, t’informa: "No hi ha ningú al taller.
Li va bé demà al matí a les
vuit?". L’endemà et lleves d’hora, et dutxes, et
vesteixes, et pentines, no surts de casa i ni a les vuit, ni a les
nou ni a les deu.
Cap al migdia, truques a la secretària.
"És que els ha sortit una urgència". Mires de
fer-li entendre que tu també tens una urgència. "Li
va bé a l’hora de dinar?". Dines d’una esgarrapada, no
vols que t’enxampin a la cuina ni al menjador, rentes els plats. Si
tens sort, a les tres compareixen els desitjats operaris. Si tens
encara més sort (i vius en un poble), t’hi entendràs,
perquè et parlaran en català. T’apartes discretament de
l’habitació on treballen. Sents el soroll d’eines, els cops,
les instruccions que intercanvien, algun esbufec d’esforç, si
l’esforç és gran, algun renec i, al cap de cinc minuts:

    -Mestre, això ja està!

   
Els dius que moltes gràcies, estàs commogut, se’n van,
escopetejats, ja et faran la factura, desplaçament, mà
d’obra, material, tanques la porta, t’acostes al que han fet,
t’imagines de nou l’harmonia, el retorn a la normalitat, tranquil a
casa teva amb tot funcionant correctament però, quan ho veus,
no t’ho pots creure: t’han fet un bunyol, un nyap, allò no va,
no s’obre, no es tanca, no s’engega, va a batzegades, té un
contacte, està tort, s’encalla. I l’endemà, cap
esperança, perquè sempre que et trobes en un cas així,
ve el cap de setmana, un pont llarg, la festa major del poble, les
vacances.

Comentaris tancats a Els operaris