Ella li va dir:
-Nen, jo visc al dia.
Des d’aleshores ell, cada matí, quan es llevava, es demanava si ella encara l’estimaria, i aquest pensament no el deixava viure. Un divendres al matí en què totes les línies telefòniques estaven saturades i ella encara no li havia pogut garantir que, pel cap baix, fins a les dotze de la nit l’estimaria, ell va desaparèixer. Hom va especular si, dut als extrems més insuportables de l’angoixa, no s’hauria suïcidat. Però ningú no va trobar el seu cos, ni una carta, ni un bocí esquinçat de la seva bufanda enganxat en algun esbarzer. Res.
M’agrada molt aquest microconte! Felicitats! M’agradaria molt publicar-lo al meu bloc La Bona Confitura, dedicat al microrelat en català. Em donaries el teu vistiplau? Agraïria que em m’enviessis un mail de confirmació. A reveure!