S’ha de ser bèstia!

   Sempre m’ha cridat l’atenció la confiança despietada i particularment
sarcàstica i sanguinària que gasten als pobles i, per extensió, el to
bròfec que adquireixen sovint les comunicacions interpersonals a
Catalunya, per allò que, en el fons, ens coneixem tots i les confiances
fan fàstic. Acabo de dinar al restaurant i llegeixo una mica el diari
al taulell de l’entrada. La mestressa em mira, amb aquest rictus de
fàstic que deu ser endèmic dels autèntics aborígens d’aquest poble. De
sobte, inesperadament, cosa que no ha fet mai, em dirigeix la paraula.
"Com està la senyora?", em diu, i penso: "Ja hi som, és el típic cas de
fotuda de rem. No parla mai i, quan obre la boca, l’ha d’enfonsar fins
a l’empunyadura, perquè en aquest cas concret parlar de ficar-se de
peus a la galleda seria massa poc". Me la miro, incrèdul, perquè em
costa d’assimilar la falta de límits de la barroeria humana i li dic:
"Ai, la senyora". Sembla que m’entén i m’estalvia haver-li de donar més
detalls. "És morta", dedueix, i continua dient, amb delicadesa (perquè
no hi ha Déu que la pari): "Ja m’estranyava a mi, perquè fa dies que
ve a dinar sol". I, per reblar el clau, sentencia, en castellà: "ES LO
QUE HAY". Jo m’arronso d’espatlles, deixo el diari, em disposo a fugir i
penso: "S’ha de ser bèstia!".

Tweet