El maharajà de Babalalipur (del llibre “L’escriptor més gran del món”)

 

     El
maharajà de Babalalipur era el més ric de tots els sobirans de les illes
Nicobar i un dels més poderosos del golf de Bengala, posseïa deu esposes, vint
concubines, un cos de guàrdia de trenta eunucs i un elenc de dues-centes
ballarines per a ell sol, a més d’un palau de marbre amb incrustacions de
pedres precioses, una piscina plena de taurons amb la dentadura d’or i
diamants, un viver de plantes carnívores regades per aspersió, una incubadora
per a estruços, un desert privat per als seus camells i el seu famós elefant,
que havia heretat del seu pare i tenia en una gran estima, no solament perquè
era un animal molt noble i havien crescut junts, sinó sobretot perquè el
considerava un avatar dels seus ancestres i un missatger de Shiva, el que tot
ho veu. I Shiva veia en el seu cor malfiança i
superstició. Cada nit, el maharajà de Babalalipur dormia amb un ull mig obert i
les orelles amatents a qualsevol petit soroll, mal que fos l’esvoletec d’algun
ocell nocturn o les llunyanes batusses de les feres a la selva, perquè covava
la temença que algú aprofités les tenebres i el silenci de la nit per a
atemptar contra la seva vida. I quan arribava el dia, mig mort de son, hauria
desitjat tenir ulls al clatell, per advertir a temps l’atac dels traïdors que
intentessin apunyalar-lo per l’esquena i, com si això no fos poc, patia per
l’inexplicable marriment del seu elefant, que passava les nits a la platja,
mirant fixament el monòton vaivé de les onades, i estava cada dia més afeblit.
Allò havia de ser un senyal dels déus que li anunciaven alguna desgràcia,
alguna malvestat terrible que, sens dubte, havia d’arribar per mar, invasors de
més enllà de les immenses extensions de sorra del desert del Thar que caurien,
com una estepa de follia i destrucció i un riu de foc i mort, damunt les seves
terres fèrtils i poblades per gent pacífica i inerme. Mai s’havia trobat en
l’avinentesa d’haver de defensar les seves terres i els seus súbdits, i tots
els seus coneixements de dansa, astronomia, poesia, jocs malabars i
improvisació musical no compensarien, quan arribés l’enemic, el seu nul
coneixement de les arts de la guerra i la seva completa incapacitat per a
agafar una espasa.     Si almenys encara tingués son pare!

     Una nit, el maharajà de Babalalipur,
imitant els seus avantpassats de les Mil i Una Nits, es va posar un gec de tela
basta, com un bastaix dels ports, es va cobrir la cara fins als ulls amb un
mocador de jute i, d’aquella guisa, tenia intenció d’anar d’incògnit fins a la
vora de la mar, a fer companyia al seu elefant fidel, però com podria sortir
del palau sense haver de posar en antecedents i de donar tota mena
d’explicacions a la guàrdia d’eunucs? En canvi, si es posava una pell de tigre
per sobre, els eunucs l’ignorarien, perquè els tigres eren sagrats i intocables
per als eunucs de les illes Nicobar, però el porter de palau, que no era eunuc
ni aborigen de les illes Nicobar, sinó del poble dels djinis de Rajputana,
alarmat per la presència d’una fera al palau del maharajà, possiblement
intentaria matar-lo amb la seva daga. Però com que els djinis de Rajputana
sentien un respecte religiós pels ascetes buruburs, que només s’alimentaven de
salmorra, es va treure la roba de bastaix dels ports, la va ficar al sac on els
ascetes buruburs solien dur el bol de la salmorra, es va cobrir amb la pell de
tigre, quan va arribar a la porta de palau es va quedar amb un tapabruts
d’asceta, va donar tota mena de benediccions al guardià de la porta, la seva
família i els seus avantpassats i, un cop a fora, es va vestir de nou amb la
jupa de bastaix, perquè els aborígens de les illes Nicobar sentien un odi
inexplicable pels ascetes buruburs i els tiraven al mar amb una roda de molí
lligada als peus. Però hi havia una cosa que no havia previst: quan arribés al
port disfressat de bastaix, què faria si algun capità de vaixell li ordenava
que baixés el seu carregament al moll?

     De camí cap a la platja, el maharajà de
Babalalipur no es va trobar ni una ànima, la nit era extraordinàriament
tranquil.la, no es veia ningú pels carrers de la capital, altrament tan animats
i bulliciosos, atapeïts de caneres, tendals i pavellons de mercaders de pebre,
tractants d’esclaus, venedors d’ungüents per a les parts pudendes de l’illa de
Luzon, majoristes de licor de llangardaix vinguts de la llunyana Xina,
tarifadors de panotxes desgranades amb els seus àbacs de perles de colors,
il.lustradors de planisferis, escrivents de protocols, emblanquinadors de peus,
comediants, tafurs i menjadors d’espases, perquè tampoc no es veien els carrers
ni la capital, amb totes les seves cúpules, pagodes i minarets: la seva visió
no abastava més enllà d’un perímetre de quatre passes, les dues de l’espai
exigu que s’obria davant seu i les dues que deixava enrere. La resta era un mar
de boira que semblava tan extens com el golf de Bengala. Allò li feia basarda,
no podia preveure a què s’hauria d’enfrontar i, si fos per ell, no hauria
continuat endavant però tampoc no hauria tornat enrere, hauria arrelat allà
mateix com un palissandre per passar discretament la nit. Perdut en aquell mar
de boira, com s’ho faria per a orientar-se i arribar fins on era l’elefant?
D’altra banda, si l’enemic ja havia desembarcat, no el veuria venir i, si, per
atzar, se’l trobava cara a cara, no seria a temps de reaccionar i, vestit de
bastaix, encara l’obligarien a traginar part de la impedimenta, de manera que
acabaria entrant al seu propi palau amb l’exèrcit d’ocupació. Es va aturar i va
sentir com un repic llunyà d’esperons, com un dring d’espases i escuts que sens
dubte precediria el terrabastall mortífer de les armadures. Però va fer una
passa més i va sentir, sota els peus, el cruixit tranquil.litzador de la sorra
de la platja, encara calenta. Aleshores va arrencar a córrer com un nen i,
davant seu, ballant i cabotejant entre les ones, va veure el que provocava el
misteriós repic: les boies dels pescadors de gambes.

     De sobte, el maharajà de Babalalipur va
sentir un trepig ferm damunt la sorra. No podia ser ell mateix, va comprovar
mirant-se els peus immòbils. A més, el seu trepig era qualsevol cosa menys
ferm. Al mar no es veia res susceptible de provocar un soroll així i, als seus
costats, només hi havia boira. Era un trepig poc habitual; no pertanyia a un
exèrcit en marxa, a una munió de peus calçats amb botes altes de guerrer; el
seu elefant també quedava descartat: eren dos peus trepitjant amb decisió però
amb una estranya discordança. Era el pas sincopat d’una persona coixa, caminava
exactament com el seu pare! Devia ser el fantasma del seu progenitor, que venia
a censurar-lo per la seva covardia, havia vingut expressament del regne dels
morts per fer-li saber com se n’avergonyia, a dir-li que no era fill seu, que
l’havia engendrat en sa mare, mentre ell guerrejava al continent, un mameluc
borni o un xinès avariciós, amb les ungles llargues i brutes de tant comptar
diners, o potser encara pitjor, venia a buscar-lo per endur-se’l al més enllà!
La suor freda li regalimava per les temples i les venes del coll i li lliscava per
l’estèrnum, com un corrent letal, fins al baix ventre. Es va veure perdut, al
caire dels darrers moments de la seva trista existència; instintivament, es va
tapar la boca per ofegar un crit de terror que alertaria l’enemic o descobriria
la seva presència a tots els qui fossin en aquella hora a la platja, homes o
elefants, amics o enemics, vius o morts. Ara que ja s’hi havia familiaritzat,
no es volia moure del racó conegut de les boies dels pescadors de gambes, no li
agradaven els canvis sobtats, i menys encara haver d’enfontar-se a allò
desconegut però, si no ho feia, no trobaria l’elefant fins que el sol del matí
no escampés la boira. Aclaparat, es va tapar els ulls amb les dues mans i, tot
seguit, les orelles, i llavors va descobrir d’on procedia l’inquietant trepig:
eren els batecs del seu propi cor angoixat. Aleshores li vingué, com un malson, una
reminiscència esgarrifosa de la nit en què va morir sa mare i els tàrtars
d’Astracan van infestar les costes de l’illa i les van omplir d’horror,
devastació i ranera. Son
pare ja no podia defensar-los: havia desaparegut mesos abans, amb la seva
caravana de tres-cents camells, en una tempesta de sorra que durà tot un mes i
negà pous, desbaratà exèrcits, engolí ramats de cabres i soterrà oasis i
poblats sencers.

     L’últim que recordava de sa mare era un
clatell nivi submergit en l’aiguamans de plata ple a vessar de la sopa de
fideus en què, segons tots els indicis, s’havia ofegat. Amb les mans, fredes
com el marbre, encara s’aferrava als agafadors d’aram, i tenia tot el sari
esparracat i amb restes d’excrements de nyu, salsa de gingebre, ous de guatlla
i xocolata. Ningú, ni tan sols el Summe Sacerdot de l’antic culte de la Lluna
Negra, que s’havia entatxonat en una fornícula sacrificial darrere d’un fals
envà amb l’hereu del regne, no va saber escatir a quin ritual horripilant la
devien sotmetre en ultratjar-la. Va ser també aquella nit de tabals
enfollits i espases nues, de súpliques inútils i sang vessada per no res
l’origen de la incurable malenconia de l’elefant del sobirà. Perquè els tàrtars
no buscaven tresors, esclaus ni donzelles: només els interessaven les balenes,
per fer-se’n gorres impermeables amb les barbes, i sabien que, tan sols aquella
nit i en aquell lloc precís, les costes de Babalalipur, les balenes grises de
tot l’hemisferi sud venien a aparellar-se en tumultuoses cerimònies, i tota la
mar era un bullit de sortidors elevant el nèctar de l’amor cap als confins del
cel turquesa i anyil del capvespre de l’Índic.

     Només hi havia una balena grisa que no
havia vingut aquella nit amb les altres, perquè ja feia moltes nits que
s’acostava a aquella mateixa platja per entonar salmòdies a dues veus amb
l’elefant del maharajà, melopees mig cetàcies, mig proboscídies a cavall de mar
i terra que tenien una dignitat sacramental, un caràcter quasi còscmic, fins a
la nit nefanda en què fou víctima d’aquells bàrbars. Tot d’un plegat ho veia
clar com la nit estelada: la boira s’havia esvaït i s’havia endut tots els
fantasmes, el seu elefant venia cada nit a la platja a recordar amb la seva
memòria immarcescible d’elefant, a plorar d’amor i d’enyorança. Com l’envejava!
Ell no havia estimat mai així, amb totes les seves esposes, les seves
concubines, el seu cos de guàrdia, el seu palau, els seus tresors i els seus taurons! Amb prou feines a trenta passes del seu
amo, l’animal agitava les orelles
immenses davant del mar, com qui s’acomiada. Estava tan absort que no el va
sentir fins que no van ser a tocar. Llavors, lentament, va girar el cap, va
aixecar la trompa i tots dos es van fondre en l’abraçada íntima i acollidora de
l’amistat. 



Quant a ramonmonton

Ramon Monton (Sabadell, 1959) és traductor i escriptor i ha publicat una seixantena de llibres, entre traduccions i obra pròpia. El guardó més important que ha rebut fins ara és el Premi de la Crítica \"Serra d\'Or\" de 2004 per la seva novel.la \"El nyèbit\".
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.