Jo, a Sabadell, no hi havia vist mai cigonyes: només orenetes, pardals, formigues amb ales i, en algunes eixides, gallines. I de vegades em picava el nas i sabia que estava a punt d’esternudar o de posar-me a plorar d’emoció; tot m’emocionava aleshores, tant com ara, els saltirons dels pardals, la lluïssor daurada de la pols, el cruixit de la neu, el de l’estora de l’entrada o el dels artells del pare abans d’agafar el volant, el xiscle de la cremallera de l’anorac i el grinyol de les catiusques els dies de pluja, bassals i clots invisibles on sempre es ficaven les rodes dels camions de davant de casa,
que arribaven, capcinejant, al seu garatge.
