La
biblioteca de la Facultat de Comunicació Blanquerna és
una immensitat buida com l’univers, però en comptes de ser
negra és blanca, com la llum dels fluorescents. Hi
ha aproximadament vint taules i més de cent cadires i quatre
mil llibres esperant ben col.locats a les prestatgeries i només
tres persones, cap de les quals no ets tu, Sofia. Avui hi ha hagut un
instant, només un instant, en què s’ha obert la porta,
per l’escletxa ha penetrat el silenci que ens uneix més enllà
de les paraules i has perdut la noció del temps. Les nostres
personalitats, Sofia, són com teranyines que ens impedeixen
veure’ns clarament els uns als altres. Les teves cames caminen de
pressa, de fet no més de pressa que les meves, però tu
fas moltes més passes curtes, de la mateixa manera que dius
moltes més paraules que jo. Per intentar adaptar-me al teu
ritme i estar pendent de què feies, un cotxe ha estat a punt
d’atropellar-me perquè m’he quedat mirant-te al mig d’un
carrer. Després has saludat un cubà i li has
posat una mà a la galta. El cubà es veia desconcertat,
no sé fins a quin punt per la teva mà a la galta o per
la meva presència mirant-lo des de la condició de
persona no identificada. No ens has presentat i has continuat parlant
i caminant fent passes curtes fins que t’has quedat parlant sola en
una vorera de la Rambla perquè jo m’havia aturat per dir-te
que trencava per Tallers.
A
la biblioteca de la Facultat de Comunicació Blanquerna entra
una noia jove i sensual, amb els pantalons baixos a la moda
presidiària i un suèter desbocat, i em distrec
mirant-li el naixement del cul i l’entreforc de les mamelles. No sé
què dir-te quan em parles de la teva vanitat, que consisteix a
procurar agradar-te quan surts de casa i a comprar-te roba interior
eròtica i barrets sofisticats per agradar al teu amant. Avui
anaves vestida de lila perquè t’ho ha recomanat una vident i
he pensat: d’acord, que t’acceptin pel que ets, no per la teva
bellesa física i els teus barrets, però per què
t’has de negar el joc amb la sensualitat i la bellesa, si la tens i
és tota teva? Hi ha hagut un instant, només un instant,
en què m’has mirat sense dir res amb uns ulls serens i dolços
que brillaven, i allà hi havia Déu com en el raig de
sol que travessa les fulles dels bedolls a primera hora del matí.
Mentre
anava cap al barri del Born, que tant t’agrada, pensava en totes les
trobades que hi he tingut amb noies a qui amb prou feines sabia què
dir (quan no se sap què dir, tots els temes són bons),
però tornava a quedar amb elles fins que la situació
queia pel seu propi pes com els caquis quan són madurs i
s’esclafen a terra. Ets molt curiosa, no pares de
fer preguntes, fins i tot no pares de fer noves preguntes, incisives
com punyalades, quan jo encara rumio què haig de respondre a
les velles, i em faig un embolic amb les velles i noves preguntes i
les velles i noves respostes, que intento que siguin sinceres i ben
sospesades, però aleshores tu em dius que et trasllades a
viure a Gràcia, a "Perill amb Venus", i que te’n vas
de vacances a Sud-àfrica per veure-hi passar les balenes i et
poses a parlar d’Hipòlita, reina de les amazones, i d’energies
còsmiques, clarividència, nens índigo i
numerologia, i tinc la sensació que m’he tornat a perdre.
De
vegades em fas pensar en una monja, Sofia, però afortunadament
no has arribat a l’extrem de deixar-te barba com una de les meves
amigues del Born a qui amb prou feines sabia què dir, de tant
renunciar al món de la sensualitat i les temptacions de la
carn. No era la meva intenció posar-me sarcàstic. Hi ha
d’haver un punt d’equilibri entre l’altar de la luxúria i
l’aridesa mortal de l’ascetisme. M’expliques que ara treballes
amb cecs i que t’han proposat un repte, el més difícil
encara: acompanyar un sord-cec que podria ser el teu pare. Jo
tinc ulls, i mans, i més coses, i m’agrada utilitzar-les.
M’agrada connectar amb l’essència espiritual de l’enciam però
també m’agrada menjar-me’l. Amb oli, sal i una mica de
vinagre, gràcies.
Dius
que vas trobar un mirall teu fet home i no vas poder evitar anar-te’n
al llit amb ell, perquè va conquistar la teva ment i el teu
cos, però no pas la teva ànima ("és clar,
la teva ànima és meva", proclama el meu dimoni
interior, que és un arrogant insuportable), i suposes que has
d’aprendre a estar sola i a viure en el present. Jo no sóc com
tu, encara que avui tots dos anéssim vestits de lila (sens
dubte, una de les teves sincronies):
som com la nit i el dia. Però la nit i el dia són
inseparables i em desconcerta, aquesta dualitat, perquè quan
et veig, el meu cor canta, però la meva ment remuga: "No
tenim res a veure".
Un
skater
adolescent, ros d’aigua oxigenada, es rebolca per terra davant del
MACBA mentre un altre adolescent filma l’escena i uns nens de pell
fosca s’ho miren. Deixant de banda els
nens, que són de veritat, és impossible saber si tot no
és un simulacre, art modern, publicitat, etcètera.
Potser la meva lentitud és en part una protesta, una
rebel.lió davant de la teva velocitat perquè, quan ja
no hi ets, recupero els peus alats d’Hermes, i les meves respostes
evasives són un mecanisme de defensa contra l’agressió
de les teves preguntes, tot i que algun dia, espero, no em farà
vergonya contestar-les perquè hauré trobat el meu lloc
al món i tindré respostes clares i directes com les
teves preguntes. I potser aquell dia ens entendrem.
