L’euskera: quanta saviesa acumulada, en una llengua tan antiga!
Tu i jo, perduts en la penombra; els egos es difuminen, les ànimes es troben, quina festa!
La meva fascinació, de petit, per les cases encantades, solitàries, enrunades: no hi buscava pas els fantasmes, m’hi trobava a mi mateix!
Per què va ser perfecte: a l’hora de dinar, vam gaudir del marisc i la conversa, tot era complicitat, mirades càlides, gestos amplis amb les mans; no podíem tocar-nos, en un lloc públic, al meu poble, no hi havia cap mirada exempta de sospita.
De bell antuvi, sempre la mateixa sensació curiosa: què faig jo amb una terrícola? I després: amb quina em quedo?
Tan atractiva… i això que encara ocultava el seu cor!
On són els meus límits? Quin horror! Si, a l’institut, jo era amic d’un falangista!
