Tu en dius "clic", potser és una
imatge una mica mecànica, com el soroll dels interruptors de l’entrada de ca la
meva àvia. N’hi havia tres i eren de color de maionesa deixatada, com el marc
de la porta de vidre esmerilat que esmicolava les imatges i feia quadres
puntillistes i distorsions aquàtiques amb els clients que entraven i sortien de
la sabateria. El de dalt apagava el timbre de la botiga; el del mig, el de
l’entrada i el de baix, el del passadís. Després hi havia el gos, el Duc, que
no callava fins que l’avi no el duia a la caseta del costat del galliner. És
com si, al cap de tants anys, encara estigués tot dormint en la latència
intocable i perfecta de les neus d’alta muntanya i, després de tantes proves superades, haguéssim arribat a
una paradoxa irresoluble, arran d’un abisme que és aquesta disjuntiva: o ens
agafem les mans i saltem junts o ens en tornem, per camins separats, a casa. No
vull ni imaginar-me haver de continuar així set anys més amb tu o, més ben dit,
sense tu. Alguna cosa nova ha de passar, perquè no podem repetir fins a
l’infinit aquest marivaudage, aquest coitus interruptus permanent, per molt
interessant que sigui, com si la nostra vida només fos un breu impasse, l’interstici de ciment quasi
invisible que hi ha entre les totxanes. L’any que ve serà el de la quadratura
del cercle, em dius, mentre mengem canapès al costat de la saleta on es glacen
els homes inexpressius de les safates, i et fas un embolic amb les paraules i
els sentiments que et bullen per dins, i t’emociones quan poso la meva mà
damunt la teva perquè vull sentir-te, sentir que ets una dona i no pas una
entelèquia o un fantasma, i tu exageres, perquè també ets una dramàtica i
converteixes qualsevol racó en un escenari de teatre, i m’anuncies que, en realitat, no existeixes, que no ets
més que el meu mirall, i sembles desitjar que aquesta nit sigui tan llarga com
la del solstici i que em quedi a dormir al teu apartament d’artista i alhora ho
rebutges amb horror, com haver d’imaginar-te convertir-me en "una cosa
quotidiana, perquè seria massa fort", i m’assegures que t’estimes més
aquesta discontinuïtat, perquè jo et
faig plantejar massa preguntes i t’esvero i després a les nits no pots dormir,
i que tens por dels lligams i les necessitats que se’n deriven, i jo et responc
que també en deuen tenir els ocells, el primer cop que obren les ales per
volar, i t’observo quan estàs distreta saludant amb efusiva timidesa l’editor
del meu llibre dels moribunds i comprovo que et fas gran i em recordes la
Virginia Woolf abans de tirar-se al riu, com una Ofèlia.
Has agafat els teus records i els has ficats
en capses, com vitrines, els ulls que miren què hi ha més enllà del vidre es
troben amb el que van veure els teus, el "clic" que vas fer amb la
teva càmera per fixar el record, l’enyorança i la desolació que deixen els
llocs, els objectes i els éssers estimats quan ja no hi són, com els darrers
caramels d’eucaliptus que van contenir les butxaques de la trenca del meu pare
una tarda de Sant Pere Regalat en què plovia, que van quedar per sempre per
desembolicar.
Saps? Ja tinc una altra donzella per mirar-la
impunement amb els teus ulls. Avui era la nostra darrera oportunitat i he hagut
de fer un gran esforç per no espantar-la amb un ímpetu excessiu ni caient de
genolls davant del seu rostre angelical de Madonna renaixentista, i me n’he
sortit, he aconseguit demanar-li, ni que fos amb paraules lentes i maldestres
que volien sonar al màxim naturals i inofensives encara que em sentís com el
llop seduint la Caputxeta mentre la meva princesa de conte escombrava l’entrada
de l’estanc amb un rubor adorable a les galtes i els ulls púdicament acalats,
l’honor de cedir-me, no pas la seva mà ni la seva ànima sinó, de moment, tan
sols la seva imatge, i quin amor d’espiritualitat i d’innocència quan m’ha dit,
mirant-me amb uns ulls dolços com mannà del cel, afalagada i avergonyida
alhora: "M’ho pensaré".
Em sento com un nen a qui acaben de regalar
una joguina nova, que és tan vella com el món i només funciona quan la dónes.
Ara tu potser esmentaries Marcel Mauss, els argonautes i l’efecte de les
sorpreses, la percepció d’incongruències i les versions imprevistes de models
del món en el sistema reticular ascendent del cervell, i jo et proposaria fer
un potlatch amorós a casa teva. Si et
tingués davant segurament ens atropellaríem amb les paraules, tenim tantes
coses per dir-nos i necessitem tant de temps perquè, quan ja et donava per
perduda i tornes a aparèixer com un regal inesperat, hem d’obrir la cortina del
teatre d’ombres i el grimori que conté el secret dels càtars i la flor de les
nimfes, jugar al gat i la rata, parlar amb paradoxes i sil.logismes i
enardir-nos l’un a l’altra amb l’esprit
i l’erotisme de la intel.ligència compartida. Gràcies per recordar-me el tema i
la música de la cançó perquè, després de veure’t, em sento el predilecte de les
Muses, àgil com un contorsionista, lleuger com un insecte, l’home aranya, de
bon grat m’enfilaria al sostre i m’hi faria un tip de riure, com els amics de Mary Poppins, i arribo a casa i poso Two of Us dels Beatles i de seguida en
trobo els acords amb la guitarra, RE-SOL-LA, i penso què et diria, com t’ho
diria perquè em responguessis, almenys: "M’ho pensaré".
