Veure’t de bon matí, un altre cop, és un
dilluns i ets a la caixa del supermercat, pagant, com una aparició benèfica,
com un àngel lluminós enmig de les piles de llaunes de sardines i els
tetrabrics de marca blanca i els sacs de patates grillades i les capses de pots
de llegums i sopes instantànies per col.locar a les prestatgeries, és una
benedicció del cel, i penso en un jardí il.luminat a mitjanit per la tenebrosa
lluna plena de novembre mentre bufa un aire gèlid i sortit de les entranyes de
la terra més enllà de les finestres mentre et saludo i tu em mires, sorpresa, i
el caixer s’atabala i de cop no et cauen els paquets i et vénen ganes de
deixar-ho tot, com jo ho deixaria tot per tu, i que el temps corri i l’atur
pugi i la crisi s’estavelli i es riguin de nosaltres a Dubai o a Wall Street,
perquè als teus ulls hi ha la llar de foc i la catifa de llana on, asseguts amb
amistosa franquesa, ens mengem les castanyes, els anissos, els moniatos i els
panellets i ens bevem la mistela que tens guardada al rebost amb l’assortit de
galetes de les grans ocasions, tancada amb clau, fosca però clara, molt més
clara que la nit sorollosa que ens envolta, et repasso, i tu ho saps, mentre em
parles de la cua de l’atur, de les bufetades per entrar als cursos de formació
ocupacional, de la impossibilitat de fer compatibles les obligacions familiars
amb l’horari del màster obligatori per a poder presentar-se a oposicions de
professor, el jersei turquesa que et contorneja els pits sota la gelosia púdica
de la manteleta blava de ganxet, la sensualitat harmònica de les teves
espatlles i els teus malucs, la lògica beatitud i la blanor tèbia de les teves
cuixes sota els texans, els llavis carnosos i equilibrats en els dos hemisferis
de la teva boca amable al voltant l’equador de les teves dents perfectes, la
cova dels tresors i la cala dels delits on anirien a morir i a delectar-se
totes les meves besades, i quan esmentes per primer cop el teu company, la seva
empresa i la durada del seu contracte, et miro als ulls i m’hi quedo, reposant,
amb tu, banyant-me a les aigües tranquil.les de la teva ànima, embolcallats
tots dos amb la lleugera vànova d’angora de la tenebrosa lluna plena de
novembre, tens els ulls verds, és clar, és el nostre color preferit i el color
de la Deessa, i et dic de sortir a fora perquè les velles ensopeguen amb
nosaltres i amb els carros i tu em parles d’anar a prendre un cafè i de passar
una estona junts, no gaire, perquè hi ha molta feina, i jo no em decideixo,
continuo mirant-te, incrèdul, i somrius perquè no parem de trobar-nos i jo et
diria que les casualitats no existeixen, i vols anar-te’n però t’aturo com ho
aturaria tot per tu i et faig un petó a cada galta i et tornes a posar vermella
com si l’aire gèlid i sortit de les entranyes de la terra t’hagués encès el
rostre, els ulls ens brillen i somien, ara s’hauria d’apagar tot, el
supermercat, la gent, la llum del dia, tot, t’agafaria la mà dreta i ens
miraríem dolçament com les flames de dues espelmes, com infants tafaners darrere
d’unes cortines, amb els ulls oberts i la boca tancada deixaríem ballar les
flames i les cortines sense pensar res més, quan les espelmes s’apaguessin i
els nens tafaners fossin al llit, adéu, em dius, i ens posem a caminar cap
endavant però els ulls miren cap enrere i s’allunyen, lentament, amb timidesa,
del jardí.
