Et tinc emmarcada de negre i vermell entre un
magma de xiscles i records estridents amb totes les irisacions sanguínies, els
esclats opalins i els colors volcànics de les realitats inferiors, ctòniques,
intravenoses, les vísceres, les secrecions, supuracions, pol.lucions,
eclosions, convulsions, ruptures i revoltes. Sempre que obro els batents de les
teves finestres, una corrua furiosa de gemecs, ahucs, bleixos, sospirs i
raneres vaticina l’huracà de tota una tarda a la deriva. El dia que
em vas dir que la favada asturiana et posava calenta te’n vaig escalfar tot un
pot al bany maria i te’l vaig escampar, viscós, de l’arrel dels cabells a les
portes del cony i l’enforcadura de les natges, vaig xuclar, llepar, engolir
totes les faves escampades pel teu cos i, amb la punta de la llengua, vaig
extreure les indiscretes que se t’havien ficat al cul mentre tu parrupejaves de
gust amb els ulls en blanc. L’Avern i els seus suplicis ens van quedar petits,
érem dues aspiradores humanes, vam empastifar totes les parets amb salsa de
tomàquet i tu et veies borrosa, arquetípica, una Venus cavernícola com el nu
ajagut de Jean Fautrier.
Em torna boig el teu cul musculós
d’aixecadora de vergues, me’l miro per un calidoscopi, m’envolta de cop una
explosió multicolor de culs, una miríade de regateres, una apoteosi de natges,
un deliri d’anques, tu remenes i remenes, és un vals embriagador, un vertigen,
un àpat pantagruèlic per als meus ulls, i em cau la bava. La saliva, densa, degota
i tu t’hi amorres com un explorador perdut al desert que absorbeix àvidament
les darreres gotes d’una font que s’asseca, tot són regalims, escorrims,
solatges, el terra rellisca, ens hi rebolquem i, rient, em dius que encara està
enganxós de l’altre cop i que, a la paret que separa la cuina del menjador, hi
vas penjar una cornucòpia per tapar unes taques que no marxaven.
