No se’n sabia avenir. Ella tampoc. Ell
havia entrat sense avisar, en silenci, ella estava desprevinguda, s’havia
relaxat, havia dinat mongetes seques i, com totes les princeses, tenia
l’estómac delicat. Ella va
dissimular la seva torbació. Ell, avergonyit per la seva indiscreció, va fer
veure que no se n’adonava. En part, aquella mostra de familiaritat l’entendria,
hauria pogut posar-se a plorar d’emoció, no era allò una forma sofisticada i
subtil de dir "sóc teva"? Si compartia amb ella aquests raonaments,
segurament la noia es ruboritzaria, ell la trobaria encara més adorable i
s’abandonarien tots dos a un devessall irreprimible d’efusions. El cert, però,
per increïble que resultés, era que la seva poncella, el seu caramelet de
marrasquí, la seva sirena, la seva fada, la seva deessa… s’havia tirat un
pet.
