Ho recordes?
Com podria expressar-ho? Recordes aquella tarda en què miraves per la finestra,
per damunt de les teulades de les cases que donaven al teatre? Era una tarda de
diumenge encalmada i silenciosa i tot estava bé, ho recordes? Res no s’havia
trencat encara, tot era al seu lloc, ningú s’havia enfadat, el pare treballava
i els vidres entelats de la finestra et protegien. No estic segur de si el veí
de dalt tocava el piano ni si a la casa hi havia aranyes i canelobres, però
segur que hi havia cortines a les finestres. Jo t’hauria espiat des de darrere
d’una cortina i t’hauria agafat inesperadament la mà, que encara era més
petita, com un fantasma, per fer-te xisclar, però no hi era. No hi havia ningú
al carrer, era com un escenari abandonat, els fanals esperaven, humils, que
s’acabés de fer fosc, i les voreres grises i entranyables, quina emoció, tan
grises, ho recordes? No sabies ni per què se’t van omplir els ulls de
llàgrimes, no trobaves a faltar res, ni tan sols les fulles seques en què
enfonsaves els peus, tornant de l’escola, ni l’aigua bruta dels bassals, els
dies de pluja, ni el silenci sobrenatural i trist com la mirada d’un gos
abandonat que acompanya les nevades. Miraves per la finestra, encantada, sense
buscar res, no hi havia res per buscar ni per trobar i per perdre, tot era allà
i no hi era, el jardí del teu palau, els vius i els morts, l’esperança i la
tristesa, els records i les cançons i les rialles, les nits de febre en què la
mare t’acotxava i el laberint de llençols estesos a l’eixida de la iaia.
Miraves per la finestra, per damunt de les teulades on dormien els pensaments i
les paraules, agombolada per la tarda, i tot estava bé.
