Mentre l’escuma de la cervesa pujava i pujava i m’envaïen tants records d’instants de plenitud de la meva existència, vaig sentir a flor de pell aquella tan familiar i vella esgarrifança (a fora, el dia agonitzava sospirant amb llàgrimes als ulls, de l’emoció, mentre la primavera floria i jo no desitjava anar enlloc més que allà on fossis), i vaig pensar: si l’amor és una paraula de quatre lletres, quatre paraules em bastarien per a dir-te, princesa ambigua del joc de les cadires i els missatges entre línies, el que sento per tu.
