Hi havia
una vegada una nena que es deia Arengada. Li deien així perquè quan era molt
petita va caure en un pou de sal i va quedar tota salada.
Llavors la van tirar al mar per veure si li
marxava, però en lloc d’això el mar va quedar com és ara: salat.
Llavors la van deixar tres dies en remull al
bidet, però quan van tornar era tot sec.
Llavors la van fer estar totes les vacances
ficada a la banyera, però quan va passar l’estiu l’aigua ja no hi era.
Llavors li van tirar sis mil galledes
d’aigua, xaf, tota per sobre, però quan tocava a terra ja s’havia tornat
salmorra.
Els seus pares estaven desesperats i van
deixar de rentar-la, però si no es rentava feia tanta pudor de peix que no
podien ni entrar a casa.
-Arengada, Arengada, em tens ben amargada -li
va dir sa mare.
-Arengada, quina pudorassa, tothom sap per
allà on passes -li va dir son pare.
I l’Arengada es va posar a plorar, i va
deixar-ho tot ple de bassals d’aigua salada.
-Això no pot ser, és que no ho veus? -van dir
els seus pares- Ja no sabem on ficar els peus.
Però l’Arengada no parava de plorar, i
l’aigua pujava i pujava.
-Para, para! -li van cridar els pares- Que
ens ofegaràs!
Però l’Arengada no podia parar. Van obrir les
portes de la casa i l’aigua va córrer carrer avall, avall i més avall, fins que
va arribar al mar. I l’aigua es va emportar el llit, la cadireta, el llum i la
tauleta de l’Arengada, i també les seves nines i, és clar, l’Arengada, que ara
viu al fons del mar i canta que canta de contenta que està, perquè és una
sirena molt simpàtica i salada, i la vénen a veure i a sentir tots els reis i
reines dels regnes submarins, els cavallets de mar i els dofins, i té un
príncep seitó que mai no se’n separa.
