Amor, no, per favor, no tornis a dir la
paraula maleïda, ara que ja ho tenia tot, la calma, la serenitat perfecta i
buida d’una vida sense objecte i sense ensurts a mitja nit o en ple dia. Amor,
per què has vingut sense avisar, com sempre, com un navili embriac, amb el
panteix furiós, el murmuri de les fonts, la remor llunyana de les arbredes, la
veu dolça de les promeses, les trenes d’or i els ulls brillants i alegres com
el somni de les flors d’una conspiració?
