Diu que hi ha una llei del màrqueting segons la qual si no som els primers en allò que fem, ens hem d’inventar alguna nova categoria en què ho siguem. Si tenim l’autoestima baixa és perquè no ens sentim únics.
Diu que Alejandro Jodorowsky va dir a una dona traumatitzada perquè no tenia vagina: "Búscate a alguien que te dé por detràs".
Va haver-hi una època meravellosa, els anys seixanta "del segle passat", en què es va posar de moda ser anormal, era com una competició per veure qui era més rar, al cinema veies pel.lícules fantàstiques el tema, el nucli i la base argumental de les quals era "tots són bojos". No hi ha res més depriment que la normalitat i les convencions. La normalitat no hauria de ser res més que una mitjana estadística. Si ens hi amotllem, al cap dels anys no en podem sortir, com d’una armadura rovellada, i ens ofega lentament el conformisme. En el fons, ningú és normal, i el pitjor que podem fer és ser normals perquè ens estimin, perquè al final resulta que el papa o la mama ens estimava justament perquè érem diferents. Diu que Baltasar Porcel va dir "si no és per la nostra vida i il.lusions, per l’amor que ens uneix els uns als altres, per què hauríem de lluitar?". Ser anormals ens fa autèntics; ser autèntics ens fa anormals. La normalitat és una imposició. LA NORMALITAT MATA.
