Quan tens algú a qui comunicar-la ets més
conscient de la teva desesperació. I si la solitud encara és un avantatge?
Com més anys, més verí acumulat i més
antídots per a sobreviure. Tenir l’orella fina i escoltar música delicada per
no sentir els bramuls enrogallats de la rancúnia i el fred glacial de l’ànima.
La por de la por o quan l’horror et puja com
un vòmit mortífer per la gola. Què fas? Respirar profundament? Comptar fins a
deu mil? L’altre dia ho vaig veure sense voler: què era allò? Enmig del gel de
la plaça deserta, uns crits en una llengua estranya proclamaven, prematurs, la
derrota del teu equip a la Gran Final, i veies a la pantalla la dansa macabra
d’una noia enfollida abraçada a un cadàver; xisclava i clavava cops de puny a
aquell zombi somrient i exigia més amor a qui ja no tenia ni una gota de sang
en tot el cos.
