Els almogàvers que restaven de la desfeta de l’Empordà prengueren al sometent l’alcàsser reblert d’ametistes mentre l’assemblea dels ànecs enyorava l’ermini i la gelea de temps passats. Na Caterina de Piemont, senyora d’Empúries, s’emparava rere un estendard d’espàrrecs, galàpets i ebenistes efeminats. Llàtzer l’orguener envernissava javelines de cànem i estergia geníssers punxeguts davant els ulls meravellats dels sergents sards. Màrfegues malencòniques s’escapolien per les espitlleres del monestir i ràfegues d’estrelles resplendien a les escalemeres, fent una sanefa de maragdes a la vora del Xúquer. Tàvecs i marfulls treballaven atrafegats a les falgueres. Enmig d’una enorme polseguera, a les latrines de l’ambaixada davallaven setí i atzabeja, banús, sèver i enveja. Rancors i latzurites contemplaven emmudits i arravatats el tàlem d’excessos de neteja. Un ramat d’assassins avaluava amb astorament l’abast de les avaries de les seves sarbatanes sense adonar-se que, al seu entorn, lentament però inexorable, creixien la majorana, el xiuxiueig, el jaborandi i el migjorn.
