Abans que
res, cal que quedi clar que no sóc mallorquí. Tampoc no sóc, i això es pot
deduir per la llengua en què m’expresso, el que ells en diuen un
"foraster", sinó que la meva condició es troba a mig camí d’aquestes
dues i rep la denominació de "català". Podria començar descrivint la
tarda dels gelats, de les nenes mones que menjaven gelats, dels encaputxats que
menjaven gelats, de mitja població de la ciutat semideserta que es concentrava
en aquesta espècie d’eixampla que s’enfila en direcció al camp de futbol i a la
"part forana" sense tenir, aparentment, res més per fer que menjar
gelats, com si els acabessin d’inventar; dels caríssims i atzarosos passeigs en
autobús, només per poder riure una estona del seu nom, per l’avinguda del baró
de Pinopar; dels passeigs, encara més atzarosos i molt menys plaents, a peu i
tota l’estona a punt per una sortida cames-ajudeu-me per una plaça sinistra que
hi ha al costat d’una discoteca fastuosa, on s’aplegaven gitanos o gent de pell
fosca de procedència indefinida i molt d’odi a la mirada, que entraven i
sortien d’un edifici antany majestuós i actualment convertit en una calavera
orba i pavorosa, en què, on abans hi havia finestrals, ara hi ha trepanacions
cavernoses, etcètera. Però segurament seria massa avorrit.
