Estàs guapíssima, Bibiana, tots els homes,
tots, agonitzen de desig per tu, farien un disbarat, de debò, no facis bromes,
per l’amor de Déu, Bibiana, que fa molta calor i ara vénen vacances i fa massa
temps que no plou, són com dos inferns que, si es troben, esclaten, Bibiana, no
sé si m’entens, a veure, digues, què són aquests llavis, aquests pits, aquest
somrís tan dolç, cruel i implacable com una condemna a treballs forçats en ple
desert, sota la mossegada del fuet dels guàrdies i sense res per beure que no
sigui el verí de les serps, aquests ulls ardents plens de promeses, aquests
cabells tan suaus i negres que fan caure per terra de plaer, només de veure’ls,
per no parlar de la regió deliciosa i lleugerament hirsuta dels teus lloms? I
el vestit, sempre tan curt, i l’escot que no s’acaba i la faldilla que s’apuja
i les malles que s’arrapen i els pantalons que et cauen i la tireta vermella
del tanga, la línia divisòria dels dos hemisferis d’un suplici infinit i el
melic i la panxa amb el tatuatge de la fada despullada, per què Bibiana, per
què, tu m’ho pots dir? Bibiana, per favor, fins quan durarà, la broma? Para,
para d’estar preciosa, no puc més, t’estimo, tots t’estimen, però què et
penses? Tots vénen al restaurant només per tu, i mengen, beuen i s’afarten com
bacons, repeteixen plats i s’emborratxen només per poder veure’t més estona i
circulen amunt i avall, fent la ruta del lavabo dels homes com els vagons d’un
funicular enfollit, i només faltaria que vomitessin com romans en una bacanal i
tornessin a començar, Bibiana, què més vols, per què estàs trista, encara? No
deu quedar ningú, ningú que no t’hagi declarat el seu amor en tot el poble,
fins i tot hi ha dones de totes les edats que s’esveren, quan et veuen, i
deixen un mullader sospitós sota la taula, t’ho pots creure, Bibiana, para,
Bibiana, tingues pietat o em moriré, em moriré literalment per tu i encara no
hauràs aclarit el contenciós que tens des dels tres anys amb el teu pare, que
dius que mai no et va estimar.
