-Per què no em
dius mai que m’estimes?
-Que sí que t’ho dic.
-No és veritat,
no m’ho dius mai, i a mi m’agrada sentir-ho.
-És que no t’ho
fan sentir els meus petons i les meves carícies?
-Vull sentir-ho
dels teus llavis!
-T’estimo.
-Ara ja no s’hi val. Hauria d’haver sortit de tu.
-Que és veritat:
t’estimo.
-No m’ho diries si no
t’ho demanés, i llavors m’ho dius com dient: va, calla, pesada.
-No és veritat.
-Ja no m’estimes?
-Que sí que t’estimo!
-Abans no t’ho havia de
demanar mai. No paraves de repetir-m´ho.
-Què vols, que em passi
tot el dia dient-te que t’estimo?
-Veus? Tu ja no
m’estimes! Si m’estimessis no
em parlaries així.
-T’estimo, va, no podem
parlar d’una altra cosa?
-A tu segur que t’agrada
que t’ho digui.
-Sí, m’agrada, i a tu
també t’agrada, ho veus? Estem d’acord. Ens estimem. Quin és el problema?
-Ja ho sé: n’has
trobat una altra, oi?
-Una altra què?
-Que malament que
dissimules! Una substituta!
-Em sembla que avui no
hauria d’haver vingut.
-No, no te’n vagis, vull
aclarir això.
-Però és que no hi ha res
per aclarir!
-Com es diu? On l’has
coneguda? És amiga meva?
-No comencis amb els teus
interrogatoris.
-Tinc dret a saber-ho: jo
t’estimo i penso tot el dia en tu. Ho ets tot per a mi, ho entens? No
hi ha lloc per a ningú més a la meva vida.
-D’acord, per mi,
perfecte.
-És clar, tu ho
has dit: perfecte! Perquè així tu
sempre pots estar tranquil, sense patir perquè me’n vagi amb un altre. I tu, en canvi… És que em prens per
idiota?
-No et prenc per
idiota.
-Doncs ho sembla.
-No podríem prendre
alguna cosa?
-Per què sempre canvies
de tema? Si no tinguessis res per amagar no et faria res parlar-ne. Vull saber
la veritat.
-No tinc res per amagar.
De debò, estic cansat. No ho podríem deixar córrer?
-Tu mai no m’has estimat.
M’ho deies perquè te’n volies anar al llit amb mi.
-Vas ser tu, qui em vas
portar a casa teva.
-Què insinues? Que sóc
una puta?
-Jo no he dit això.
-L’únic que volies era el
meu cos!
-Sempre t’he dit que jo
valoro sobretot l’amistat.
-O sigui que ara només
som amics?
Etcètera.
