Quan el brúfol es va estarrufar, ofès, la fada Baldufa
va arrufar les celles, va torçar la boca i va esbufegar per un
forat del nas. I cada cop que la fada Baldufa arrufava les celles,
torçava la boca i esbufegava per un forat del nas, en passava
alguna de grossa, sobretot quan ho feia a la nit, mentre els
habitants de la casa del bosc dormien i ella no, perquè les
fades, com els brúfols, de nits no dormen.
Naturalment, era dimecres, el dia en què el món dels
humans i el de les fades s’acosta tant que les portes entre els seus
mons esdevenen cortines, i el brúfol havia fet topar
involuntàriament amb les potes els joncs d’una vimetera i les
branques d’un aranyoner, tot obrint la porta del turó de les
fades. Aquella porta només era visible un dimecres de cada nou
a tres quarts i dos minuts de dotze i, encara, només durant
tretze minuts en què, a l’entorn del turó de les fades,
sota la falguera gegant, entre gronxadors d’ortigues i tobogans de
molsa, hi passaven les coses més estranyes.
La Baldufa tenia els cabells vermells, cabells de fada, el nas
punxegut i la panxa rodona com una baldufa, perquè li
agradaven molt les llepolies i les coses dolces.
(CONTINUARÀ)
