Et miro i veig el teu rostre
conegut de fa tants anys, però no hi ha manera de recordar com et dius. No voldria
que ho interpretessis com una falta de respecte. Fas cara de ser molt
important, potser ho has estat també a la meva vida? Ens vam trobar en un
d’aquells moments en què la història universal t’agafa desprevingut i, en el
temps de fer un petó, un règim monolític s’ensorra com un castell de cartes? Et
vas apujar les mitges davant d’un tanc, enmig d’una revolució de primavera? Vas
tirar aquella pedra que va abatre un helicòpter de les forces d’ocupació? Vas
pujar a la tarima del president, et vas amorrar al seu micròfon i vas cridar el
que tots pensàvem? Vas folgar amb mi en totes les postures als lavabos
masculins de l’Ateneu Enciclopèdic? Ja deu fer molt de temps, de tot això i,
des d’aleshores, hem estat tan ocupats! És que a la meva vida, saps?, de cop i
volta, per sorpresa, o potser no tan de cop i volta, sinó progressivament,
sense que me n’adonés, tot ha anat adquirint una consistència lleganyosa,
tèrbola, espectral –ja sé que poques coses deu haver-hi tan inconsistents com
un espectre-, els dies ja no desfilen frisosos com infants juganers, sinó com
malalts crònics que passegen, abúlics i amb la mirada absent, pel passadís de la
secció d’urgències i, a mesura que creixen les panxes i les famílies i la gent
desapareix i s’entafora, com un exèrcit d’autòmates neuròtics, a la caverna
horripilant de les seves responsabilitats i a la tragicomèdia de les seves
obsessions, totes les meves amistats, per íntimes que fossin, van marcint-se,
esllanguint-se, desmaiant-se i caient en una indolència natural i definitiva, i
es volatilitzen de la mateixa manera que les fulles caigudes es van convertint
en fang, a mesura que les trepitges. Però realment qui ets? I per què véns,
encara, a veure’m? De veritat t’interesso gens ni mica? O potser véns només
perquè jo et vegi? De vegades em mires amb tanta fermesa i determinació que
sembla que em vulguis triturar entres les teves parpelles. Què vols de mi? Ho
saps?
