-Puc parlar?
-Sí, però no tinc gaire temps, em sembla que el meu marit ja arriba.
-Doncs et truco en un altre moment.
-No, no, digues, què vols?
-Només volia dir-te que t… i…
-Espera’t, espera’t, que aquí no tinc gaire cobertura, no pengis eh? Em sents?
-í… e… u…
-Espera’t! Surto, ara surto!
-A on has sortit?
-Al balcó del tercer pis, el que passa és que ara em fa cosa no sentir el timbre.
-El del telèfon fix?
-No, el fix el tenim espatllat. Osti…
-Què?
-Em sembla que em van dir que m’enviaven el tècnic avui al migdia, què em deies abans?
-Res, no té importància.
-Va, no siguis així, que sempre em deixes a mitges.
-Com a mitges?
-Vull dir, amb les ganes.
-Però amb les ganes de què?
-Mira…
tu ja m’entens, per què m’has d’atabalar sempre d’aquesta manera?
Perdona, no te’n vagis, em sembla que tinc un missatge.
-…
-Que diu que ve.
-Qui ve?
-Qui vols que sigui? El meu marit. Ja és a la gasolinera de l’entrada del poble.
-Doncs val més que ho deixem.
-No, no, no!!! Ai, veus? Com ets! Ara m’has fet cridar!
-Tens bona veu.
-Sí, cantava a la coral, sóc soprano.
-Cantaves?
-Sí, ho vaig deixar quan vaig casar-me. I ara no em preguntis per què vaig casar-me, que això ja sembla un interrogatori!
-M’estimes?
-Què?
-Que si m’estimes.
-Però si ja ho saps.
-No, no ho sé.
-Estàs fent el tonto.
-No, parlo seriosament.
-I tu?
-No em tornis la pilota.
-Sí.
-Sí què?
-Que t’estimo.
-No et sento.
-T’estimo!!!
-Crida més.
-T’estiiimooooo!!!!! T’estiiimoooo!!!!!!! T’eestiiiiiimooooo!!!!!! Ah, oh, com ets! Em fas semblar una boja! Ja estic suant un altre cop! Hola, bon dia.
-Bon dia tingui.
-Burro, que és la veïna. Em sembla que m’ha vist, quina vergonya! I quina calor! Sort que passa una mica d’aire.
-Respira profundament. Descorda’t la brusa.
-Però tu què et penses? Ja fa estona que me l’he treta, la brusa. Ah! Em tremolen les cames.
-Respira, va, fes un bon sospir.
-Aaaaah, oooh, que bé. M’estava ofegant. Ara em marejo. És normal?
-Sí, t’estàs hiperventilant.
-No pot ser.
-El què?
-Em sembla que truquen a la porta. Ara no sé si és el tècnic o el meu marit, que m’ha dit que no portava claus.
-Doncs penjo.
-No, no, no!!!!!
-M’estimes?
-I tu què?
-Ja t’ho he dit abans.
-El què m’has dit? M’estàs tornant boja! Haig d’anar cap a la porta. Amb aquesta insistència segur que és el meu marit.
-Però tu m’estimes de debò?
-On caram he deixat la brusa?
-M’estimes?
-Sí, mira és igual, em posaré… em posaré… mira que m’estàs posant…
-M’estimes?
-Sí!!! No pot ser, s’ha obert la porta?
-Més fort.
-No puc més!!!
-M’estimes?
-Sí,
sí, sí, sí!!!!!!!!!!, ah, oh, haig d’arribar fins a la por… ta, fins
a la…. ah, sí, sí!!!!!!!!, el meu marit avui em mata, em mata, sí,
sí, sí!!!!!, malparit, és ell, ha arribat, ha arri… ah, merde, j’arrive, j’arrive, j’arri… oooooh!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Clac.
