Curiositats del regne animal (del llibre “El silenci de les sirenes”)




 

   A casa, les foques sempre han esmorzat a les
onze, i per molt que l’avi digui que això no són hores, no les farà canviar. El
periquito, en canvi, plogui, nevi o sigui diumenge, a les nou en punt ja demana
la seva racció de pipes, que exigeix amb la mesura justa de sal, perquè si no
ni se les mira. A casa som molt amants dels animals. És per això que quan un
grup d’abelles sense llar va fer un niu al clavicordi vam respectar la seva decisió
i quan el toquem anem amb molt de compte per no molestar-les. L’avi no s’està
de dir que com es coneix que no m’han picat mai, però jo li recordo que de
petit no hi havia espècie d’insecte que no m’hagués picat.
En bona part
jo m’ho buscava: per què els havia d’empipar i fer-los sortir dels seus caus
arrecerats i foscos de sota les pedres?
Una vegada, al Pirineu,
el tiet Roderic va estar jugant tota una tarda amb un escarabat que li havia
fet gràcia perquè tenia els colors del Barça, fins que li va caure a terra i es
va quedar panxa enlaire. "S’ha espatllat", es va a limitar a dir
l’oncle, i va tornar a encendre la pipa, que se li havia apagat. S’ha de ser
animal! Encara recordo com durant la meva primera joventut, quan de nit em
trobava una cuca de llum pel camp, la recollia i me la guardava dins la mà, amb
la convicció que aquella mateixa nit coneixeria una noia. I després,
invariablement, en coneixia una, fos al bar del Portal Nou, a la cua de la
carnisseria de la plaça de l’Oli o a la parada dels autobusos que van cap a la
costa. La llàstima és que ella sempre era tan poca traça que quan jo li
confiava la meva cuca de llum, el meu tresor, la deixava caure llastimosament a
terra amb un crit o una expressió de fàstic, o per pura desídia o insensibilitat,
i la pobra bestiola lliurava allà mateix la seva ànima candorosa mirant cap a
les estrelles, que no tornaria a veure mai més.

   I així m’he quedat, solter i compartint el
pis amb l’avi, que és l’únic de la família que ha pogut resistir, fins ara, la
meva afició. Els animals s’han de saber cuidar, i no tothom hi té la mà
trencada. El lleó mediterrani, per exemple, es va extingir perquè els romans
els van acostumar a la carn de màrtir, i quan es van acabar els cristians els
pobres animals no sabien menjar res més. Com a conseqüència d’això, els màrtirs
posteriors es van quedar a l’atur, i quan, per més desgràcia, se’ls va enfonsar
l’imperi romà, van muntar una església i una jerarquia eclesiàstica que en
alguns llocs encara perdura. Per això els meus animals només consumeixen
productes renovables, i a casa he constituït una veritable cadena tròfica: les
restes de menjar les llencem directament al balcó, on atreuen les mosques; les
mosques que no es mengen els rossinyols japonesos, les aprofiten les plantes carnívores,
i quan ja no vénen més mosques perquè se n’han cansat o tenen por o no se’n
refien, recollim el que han deixat i ho llencem a les piranyes de la peixera de
l’entrada. El que ha estat complicat és aconseguir que les foques es mengin les
piranyes, perquè l’avi és tan tossut que no vol agafar-les, encara que jo li
expliqui que només som dos a casa i que la feina s’ha de repartir.
De manera que, de
tant en tant, haig d’anar a comprar unes quantes arengades de la plaça. El que
em dóna més feina és el cocodril, que ara li ha pegat pel dolç i cada dos per
tres l’haig de portar a cal dentista, però més m’estimo això que no pas que es
dediqui a exterminar-me la població de gats d’angora, com l’any passat.

   I em deixava la veïna, que darrerament té el
mal costum de demanar-me que li vigili la truja, perquè diu que encara és massa
jove per deixar-la sola.   

   -Segur que no faria res més que disbarats,
quan jo no hi fos.

   Però el que trobo que és un disbarat, i no
m’estic de dir-l’hi, és tenir animals a casa si després no pots estar per ells.

   -Tu dius això perquè tens l’avi i te’n pots
anar tranquil.lament quan vulguis, però jo què?

   I quan arribem a aquest punt prefereixo no
allargar més la conversa, perquè encara em ve a la memòria aquell cap de
setmana que la seva truja va anar de part i ella no va comparèixer fins al cap
de quinze dies, ben torrada pel sol de L’Havana. Per culpa seva i dels porcells
que corrien per tota la casa vaig haver de lligar el cocodril i un tigre de
Sibèria que tenia, i com que el pobre es passava les nits rugint perquè estava
acostumat a anar al seu aire, lliurement, per les estepes, els veïns em van
posar una denúncia, i el vaig haver de deixar anar a les muntanyes del Garraf
sense cap mena de garanties que el pobre animal s’adaptés a un entorn ecològic
tan inhòspit.
Aquestes coses fan malícia.



Quant a ramonmonton

Ramon Monton (Sabadell, 1959) és traductor i escriptor i ha publicat una seixantena de llibres, entre traduccions i obra pròpia.
El guardó més important que ha rebut fins ara és el Premi de la Crítica \”Serra d\’Or\” de 2004 per la seva novel.la \”El nyèbit\”.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.