Elogi de les mosques (del llibre “La revolta dels moribunds”)




  

   Les mosques són, a part d’animals superiors
(em refereixo a la resistència dels animals que es troben al capdavall de
l’escala evolutiva i en la base de la piràmide de la biodiversitat), éssers
joganers que, si poguessin, ja en la primera adolescència o la prepubertat
entrarien als nostres cossos com immensos parcs d’atraccions per una orella i
en sortirien per l’altra, després d’haver fet unes quantes acrobàcies aèries
pel nostre cervell a velocitats vertiginoses. No puc dir que no hagi matat mai
ni una mosca, perquè són, pràcticament, els únics éssers vius en què
descarrego, sense escrúpols, els impulsos sàdics que caracteritzen l’ésser
humà. Quan es presenten en forma infantil -encara que no s’hi puguin apreciar
els típics rostres menuts i ulls rodons que entendreixen tothom-, en què són
com petits punts o comes voladores, moltes vegades no em veig amb cor
d’esclafar-les sense misericòrdia. Últimament, a casa, estableixo un control
absolut d’entrades i sortides, concedeixo visats de trànsit per uns minuts,
curso ordres d’expulsió; qui no les obeeix acaba sortint per la porta o la
finestra, amb les potes per davant.

   Aquesta mona engreïda que és l’ésser humà
comparteix alguns comportaments amb aquests dípters: quan hi ha un canvi sobtat
del temps, com ara un dia ennuvolat després d’uns quants de calorosos, les
mosques esdevenen increïblement enganxoses, topen com autòmates amb el teu cafè
amb llet, emboliquen els seus dits amb els teus en el precís moment d’intentar
agafar una cullereta, etc. I això em fa pensar de nou en la mort. El sexe i la mort estan units íntimament com dos amants: sense mort no hi hauria
sexe, perquè ningú no seria tan boig d’intentar reproduir-se, en un món en què
s’hagués de fer lloc per a tants immortals. Sense mort tampoc no hi hauria
mosques, perquè no fóra necessària la descomposició de la matèria. Què tenen en comú les mosques i el
dimorfisme sexual?
Que necessiten l’existència de la mort per a tenir algun
sentit. Però la mort existeix?
Realment no, però en canvi les mosques sí, d’una manera prou tangible. D’aquí
es podria deduir que la mort és absurda i les mosques, un sil.logisme amb tot
el dret a tenir carta de naturalesa en aquesta existència.



Quant a ramonmonton

Ramon Monton (Sabadell, 1959) és traductor i escriptor i ha publicat una seixantena de llibres, entre traduccions i obra pròpia. El guardó més important que ha rebut fins ara és el Premi de la Crítica \"Serra d\'Or\" de 2004 per la seva novel.la \"El nyèbit\".
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.