Eva




  Els núvols
s’amunteguen, insensibles com un mar immens de cendra, callats com l’argila
seca del record afligit de tantes naus a la deriva, de tants amors invisibles,
de tantes batalles perdudes i desvaris i incerteses. Un dia em vas dir que, des
de la teva finestra, no veus el campanar ni les teulades, sinó la lluna i les
estrelles i que, cada matí, et desperta l’olor penetrant de les torrades. La
teva veu tenia la serenitat encoixinada i l’aura melosa i seductora de totes
les filles de casa bona i als llavis et brillava la crema de cacau, incitadora.
Vas aparèixer a la meva vida com una visió, no podies ser humana, avançaves cap
a mi indolent i obscura com una amenaça atàvica i, alhora, càlida com un jersei
de punt fet a Igualada amb el caliu de la llana d’angora en una nit de Reis
d’aquelles en què els patges s’enfilen a les cases amb escales i, mentre el més
paorós dels incendis em consumia les entranyes, vaig pensar en Troia i en totes
les Venus que han fet perdre el cap als homes des que el món és món, les pomes
són dolces i les roses punxen si vols córrer massa a agafar-les. Ara cap riu
cabalós travessa els camps deserts quan ve l’hora en què la vida es desborda
pels abismes de la tarda, no hi ha roses al velam aspriu dels olivars, tot ho
embalsama la nyerra telúrica dels ressons cansats de les estepes mudes, una
vastitud grisa i somorta s’escampa pel paisatge i el meu somni es difumina com
el so cancel.lat d’una campana buida, com un pessebre que abandonen les
figures, com el cordill trencat del globus que s’envola, fictici com uns
cavallets de fira, i te’m fas cada cop més estranya, en la distància virginal i
ombrívola, sota els estels inexorables de les nits sense tu.

   Tebi, calent, calent, calent, que et cremes,
jugant amb els meus nens, vas amagar-los un objecte. I a mi, què m’amagaves,
princesa? La pilota enverinada, l’anell picapedrell, el ticutí, la moneda que
corre, una sorpresa, la coqueta de sucre, el ticutà, el mocador, el número
secret, la sabata, la corda de saltar? A què jugaves amb mi, digues, a passar
el pont, a les oques van descalces i els ànecs també, a tirar pilotes enfora, a
les parelles, al pobre gatet, al joc dels disbarats, a apilar mans, a la vaca,
a salvar els presoners? Vols que t’ho digui jo, calent, calent, calent, abans
no em cremi?

   Em moria de frisança en un infern d’espatlles
nues i braços molsuts i perdia el seny en remolins traïdors cada cop que
arrossegaves les paraules com cadàvers d’amants assassinats pel poder dels teus
ulls, les llepaves, t’hi delectaves i t’hi atardaves, equívoca, insolent i
perillosa, mentre al jardí jugaven els esquirols i el temps, com un caramel de
maduixa, es desfeia en l’eternitat de paradoxes del laberint dolcíssim dels
teus rulls. M’hauria llançat com el foll al teu abisme, prou que ho sé! Quan et
veia, la meva ànima cantava i es posava de puntetes per mirar-te, llunyana i
inquietant com les galàxies, majestuosa com un núvol de tempesta, perill
mortal, camí sense tornada, encís que tot ho cura, esclat que tot ho amara,
primer sol que lluu després del fred de la serena, pont estret, brocal del pou,
falda de la muntanya, mossec del desfici que amanyaga el descenyit mantell
amplíssim de la vida, matí infinit i ansiós, embriaguesa enjogassada de la
tarda, veu antiga del palau que exalta el llenç inconsútil de la lluna, foc
il.limitat, vol d’allò impossible, llamp diví damunt la mar nocturna, àgil
corrent, aigua tranquil.la, dolça frisor, vaguetat de l’or quan l’horitzó
declina i floreix, humil, la pau de l’estelada.

   Però ja no vindràs més, ho sé, m’ho diu,
aspra, com de cassalla, la veu de quaranta anys d’experiència. T’ho pots ben
creure, Venus encarnada, quan et veia, sensual i eterna, els genolls se’m
segaven com joncs d’estora arran de l’aigua: eres allò més dolç, esplendorós,
il.lícit, màgic i abraçable que mai pogués imaginar. I ara no hi ets, et busco
endebades per les taules de totes les terrasses, t’has perdut en el regne dels
éssers encantats, les veïnes rialleres, les cosinetes tísiques, les serps que
enlluernen com joies falses, els retrats ovals en blanc i negre de noies
adorables a les làpides dels cementiris, les promeses de l’heura que tremolen,
daurades i canviants, els matins de setembre, l’hoste misteriós del pis de
dalt, la càlida i inexplicable sensació d’enyorança quan els gossos borden a la
nit, les giragonses de les parelles que passegen, abraçades, per les platges,
aquell moment de la matinada en què ens desperta l’esperit. Eres una serp, t’ho
juro!, quan, amb ulls de migdia i llepant-te els llavis amb la punta de la llengua,
em vas oferir, malèvola, una poma, i em vas dir:

   "Que en vols?"



Quant a ramonmonton

Ramon Monton (Sabadell, 1959) és traductor i escriptor i ha publicat una seixantena de llibres, entre traduccions i obra pròpia.
El guardó més important que ha rebut fins ara és el Premi de la Crítica \”Serra d\’Or\” de 2004 per la seva novel.la \”El nyèbit\”.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.