La dama de la pluja (del llibre “El silenci de les sirenes”)




 

       On
hi ha perill, creix també el que salva.

                            (Friedrich
Hölderlin) 

     Quan
superi la barrera de l’entropia, altrament dita mandra, i no addueixi
impunement -impunement potser fa referència a la temuda venjança de les muses-
mal de cap, encara més, migranya, cansament o dolor a les articulacions,
l’esquena o els metacarpians, aconseguiré descriure com la vaig conèixer
aquella tarda de mal humor en què ella compartia amb un il.lustre membre del
gremi de malalts imaginaris aprensions, historials mèdics i coincidències
medicamentoses. També podré descriure aquell migdia en què ella era una
cambrera que servia a unes taules i jo escenificava la visita del seu enamorat,
o aquell vespre en què la criatura portava sabates vermelles i jo em vaig
sentir impulsat a escriure una novel.la sobre xamans, sense saber que les
sabates vermelles, més enllà del simbolisme dels colors, senzillament estaven
de moda.

     Quan
aconsegueixi vèncer les forces de l’entropia també descriuré la visita al seu
poble mil.lenari però certament inhòspit i suburbial, que m’acollí amb la
mateixa fredor que una ciutat del Ruhr, i que per això mateix em va complaure,
perquè hi vaig reconèixer aquell pànic i aquella sensació de trobar-me perdut i
lluny de la llar que precedeix els moments de màxima inspiració, plenitud,
felicitat i desgràcia, en què em sento transportat per les fusions més
predestinades, però també abandonat com un gos en un balcó, de qui ningú no es
recorda. A casa seva hi ha una petita jungla, un petit infern subterrani ple de
miralls i de dimonis i déus antics, africans, americans, asiàtics, europeus, en
què s’han reproduït els horrors dels sacrificis humans dels asteques, els de
l’esgarrifosa mort sota la lava i la cendra del Vesubi de les poblacions de
Pompeia i Herculà, els d’Èdip poc abans d’arrencar-se els ulls, disposat a
viure només de records torturadors.

     Estimar
algú és molt millor que ser estimat per algú.
En primer lloc, és un
exercici de llibertat: només depèn d’un mateix. Necessitar que un altre
t’estimi és un assumpte força més pelut, perquè aquest altre sempre pot
reservar-se el dret de no fer-ho. I en segon lloc, és immensament satisfactori,
perquè és il.limitat i, aparentment, immotivat. Per molt que l’altre s’entesti
a acumular defectes i a mostrar-te’ls amb impudícia o poca traça, si tu
l’estimes, cada defecte, tara o estupidesa nova que hi descobreixis, augmentarà
el teu amor sense condicions, perquè en
realitat
no t’has enamorat d’aquesta persona, sinó que t’has retrobat amb
l’amor per mitjà d’ella, i l’amor és infinitament comprensiu.



Quant a ramonmonton

Ramon Monton (Sabadell, 1959) és traductor i escriptor i ha publicat una seixantena de llibres, entre traduccions i obra pròpia.
El guardó més important que ha rebut fins ara és el Premi de la Crítica \”Serra d\’Or\” de 2004 per la seva novel.la \”El nyèbit\”.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.