La Lluna

Vaig néixer un dilluns i la Lluna sempre m’ha acompanyat. I com brillava
ahir a la nit i com torna a brillar aquesta nit, és magnific! I sempre
hi és, encara que sigui una mica voluble, creix i decreix, com seguint
el ritme del cor i les onades, però mai m’ha fallat. Mai no he hagut de
patir que, segons com i en funció dels meus mereixements i del poder de
convicció de les meves paraules, alguna nit no es presentés, per
castigar-me. Mai no m’ha sotmès a interrogatoris ni li ha interessat de
quin peu calço ni si n’estimo o n’he estimat una altra, perquè sap que ella
és única per a mi, i que mai no en podré estimar cap altra perquè NO
N’HI HA CAP ALTRA, de Lluna, al meu cel. I sé que tot això és com udolar
a la Lluna perquè, tant si li dic que l’estimo com si no, ella
continuarà brillant, perquè no necessita el meu amor, ella és lliure, i
deu ser per això que l’estimo tant.

Tweet