Arxiu de l'autor: ramonmonton

  Els núvols s’amunteguen, insensibles com un mar immens de cendra, callats com l’argila seca del record afligit de tantes naus a la deriva, de tants amors invisibles, de tantes batalles perdudes i desvaris i incerteses. Un dia em vas … Continua llegint →

Quan en tens cinquanta i fas les mateixes bestieses  de quan tenies divuit anys -o, precisament, les que et van quedar per fer-, comences a posar-ho tot entre parèntesis, cometes, claudàtors, guionets, potser perquè no se t’escapi.   Tweet

Per a mi Déu és el misteri de no saber qui ets, el plaer de descobrir-te i la meravella d’anar-te coneixent, el silenci ple de significats i la litúrgia aproximativa de les paraules esforçadament honestes, Déu és el desig primari … Continua llegint →

  -Per què no em dius mai que m’estimes? -Que sí que t’ho dic. -No és veritat, no m’ho dius mai, i a mi m’agrada sentir-ho. -És que no t’ho fan sentir els meus petons i les meves carícies? -Vull … Continua llegint →

      Hi ha dies tan ensopits, en què tot és tan banal, insípid i previsible que, per introduir un element inesperat, una mica d’aventura, de rauxa i de sotsobra, li diries a la botiguera que ja allarga massa la … Continua llegint →

      Les mosques són, a part d’animals superiors (em refereixo a la resistència dels animals que es troben al capdavall de l’escala evolutiva i en la base de la piràmide de la biodiversitat), éssers joganers que, si poguessin, ja … Continua llegint →

                                Un dia el quadrúpede va dir al bípede: no t’entenc, què és això tan ridícul de caminar amb dues potes? No pots caminar com tothom, … Continua llegint →

Els tres moviments clàssics d’una ruptura: primer les súpliques, després els retrets i les manipulacions; finalment, les amenaces. I, al capdavall, la buidor humana.       La gossa de la veïna borda i borda i els seus lladrucs reboten … Continua llegint →

      L’últim cop que la vaig veure, ja fa un parell d’anys, vaig tenir-hi una de les nostres converses alambinades. Abans de reproduir-la, però, perquè sapigueu de què va la cosa us ho diré ben clar: l’estimo, però és … Continua llegint →

     A casa, les foques sempre han esmorzat a les onze, i per molt que l’avi digui que això no són hores, no les farà canviar. El periquito, en canvi, plogui, nevi o sigui diumenge, a les nou en … Continua llegint →